dissabte, 2 de setembre de 2017

El que passa amb la vida és que un dia seràs mort



“La vida és un regal massa gran com per a que siguem capaços de comprendre-la en tota la seva bella dimensió. Els sentits, el sexe, la música, la carícia del sol, la paraula amiga...I s’esfuma abans de que ens n’adonem del seu profund i bell significat.” Javier Reverte “New York, New York...”

“Si ho intentes i falles, que importa? La vida sencera és un fracàs quan acaba. L’important és fruir intentant-ho” Sir Francis Chichester als 66 anys després d’haver fet la volta al món en vela.

“(...) a cap home pot passar-li res que la naturalesa no l’hagi fet capaç de suportar-ho” Marc Aureli 

“Una persona comença a ser jove als seixanta, però llavors ja és massa tard” Pablo Picasso

“No ens hem d’agafar massa seriosament a nosaltres mateixos, no hi haurà cap supervivent” Alphons Allais citat per Eduardo Berti a“Inventario de inventos (inventados)”

[La mort és] una llei i no un accident: és tan comuna com la vida mateixa” Henry D. Thoreau

Estem aquí perquè un estrany grup de peixos va tenir unes ales dotades d’una peculiar fisonomia que es van poder transformar en cames per a les criatures terrestres; perquè hi va haver cometes que van impactar contra la Terra i van aniquilar als dinosaures i això va donar una oportunitat als mamífers que no l’haguessin tingut d’una altra manera; perquè la Terra no va congelar-se del tot durant les eres glacials; perquè una petita i escarransida espècie que va sorgir a Àfrica fa dos-cents cinquanta mil anys ha anat fent i ha aconseguit sobreviure. Pot ser que anhelem una resposta més “elevada”, però no existeixStephen Jay Gould








David Shields va escriure “Lo que pasa con la vida es que un día estarás muerto”. Explica que en el moment de la seva publicació tenia 51 anys i el seu pare 97. Explica que tot el que ell té d’hipocondríac i de passador de pena, el seu pare ho té vitalista i optimista. Ell estima al seu pare, però al mateix temps no pot evitar sentir ràbia per la seva falta de consciència davant la pròpia mortalitat.

El llibre és un cant a la resiliència. Combina tots els factors (el primer de tots, escriure):


·        Intenta superar la personalització dels seus mals per la via d’investigar la ciència que hi ha al darrera del cos humà (Un nin petit respira entre 40 i 60 vegades per minut; un de cinc anys, entre 24 i 26; un adolescent, entre 20 a 22 vegades; un adult (a partir dels vint-i-cinc), 16 vegades: Al llarg de la teva vida, hauràs respirat unes 850 milions de vegades) i la forma en què altres persones han abordat el tema de la fugacitat de la vida (“I jo aquí pensant que estava aprenent a viure, quan resulta que estava aprenent a morir”, cita de Leonardo da Vinci);
·        Pensa contínuament en els altres, en la seva dona i la seva filla, en com les afecta la seva història (“El meu moment favorit dels partits setmanals de futbol de Natalie [la seva filla] és quan acaba el partit, els pares reparteixen els berenars i les nines s’asseuen en cercle sense parlar massa, bevent els seus sucs i menjant les seves galetes, fruint de l’extenuació del seu cos, en completa harmonia amb elles mateixes i amb els demés”);
·        Tracta amb humor les seves cuites amb el mal d’esquena, intenta riure’s de la seva dificultat per a encaixar fracassos (“No soc tant un hipocondríac com un miserable de la misèria, fascinat per la disfunció” “Me preocupa un poc convertir-me en un idiota somrient [pel fet de prendre un antidepressiu pel dolor], però suposo que la idiotesa ja la porto a dintre i tinc una tendència tan marcada al mal humor que no me moriré per somriure un poc”);
·        Observa amb curiositat la vida, el passat, la manera com altres han intentat donar llum als problemes (“Com diu el biòleg E.O. Wilson, “en un sentit darwinià, el cos no viu per ell mateix. La seva funció principal no és ni tan sols produir altres organismes, sinó només reproduir gens als que serveix com a portador temporal. El famós aforisme de Samuel Butler de que la gallina és la manera que té un ou de fer un altre ou s’ha modernitzat: l’organisme és la manera que té l’ADN de fer més ADN”)...

El format és curiós, entre un llistat de dades científiques sobre el cos humà i les seves funcions que van des del naixement fins a la mort, anècdotes sobre el seu passat, la biografia del seu pare, reculls de cites diverses, reflexions sobre la seva realitat i la seva relació amb la finitud...El resultat és una mescla curiosa que provoca interès, reflexió, rialles, tendresa...

La primera cita és una declaració d’intencions: “Això és el que, en definitiva, significa estar viu: ésser capaç de morir” de J.M. Coetzee. Seguidament, durant tot el llibre ens fa arribar dades que ens recorden el que oblidem contínuament: som un cos que madura i que, després del seu moment de capacitat reproductiva màxima, degenera fins al punt de no poder conservar la vida. Som un cos que marca el tempo de les nostres vides.

Els humans vivim immersos en la nostra cultura, en la nostra generació, però mai deixem de tenir, en el fons, una sèrie de problemes comuns: necessitats d’autonomia, necessitats de demostrar el nostre domini en alguna àrea, necessitat de sentir-nos estimats o reconeguts...En moltes cultures es posa èmfasi en la necessita expansiva de coneixement i experiència de la primera trentena i de com les següents dècades passen a ser més reflexives. En paraules àcides de Nicholas Murray: “En les làpides de molta gent hauria de dir: “Mort als trenta, enterrat als seixanta”. O, Shopenhauer: “Els primers quaranta anys de la vida proporcionen el text i els següents trenta el seu comentari”.

..som simples animals que ronden per la Terra durant un temps breu, un cos nuu allotjat en una gàbia mortal”, diu Shields. I el que queda de tot això són el significats que se’ns ocorren a mesura que vivim. Sobretot ens quedaran els moments compartits amb les persones que estimem, les coses que hem après, les nostres xarxes de significats...I, aquestes coses, aquestes vivències, les portem escrites a la cara. Com afirmava George Orwell, “Als cinquanta, cada persona té la cara que es mereix”.

L’acceptació estoica, una de les sortides dignes al problema de la nostra mortalitat, té les seves dificultats per culpa de l’ego que tots passegem. Deixar de ser els protagonistes de totes les pel·lícules que anem vivint ens costa molt als humans. Però ens pot donar la pau i la tranquil·litat de no haver de lluitar contra el que no depèn de nosaltres i, així, permetre’ns fruir de la joia estoica. Neil Young hi va arribar als cinquanta-nou: “Quan tens vint anys, el teu món i tu sou el més gran i tot gira al voltant teu i al que fas. Ara me n’adono de que soc com una fulla que flota en la superfície d’un riu

Bona lectura!

PS. Paràgraf sobre les evidències per aconseguir allargar l’esperança de vida:


Si vols viure més, hauries de –a més del que és obvi: menjar menys i perdre pes- viure al camp, no endur-te feina a casa, fer el que t’agrada i sentir-te bé amb tu mateix, tenir una mascota, aprendre a relaxar-te, viure el moment, riure, escoltar música, dormir entre sis i set hores a la nit, haver tingut la benedicció de que els teus pares i els teus avis hagin viscut molt (el 35% de longevitat depèn de factors genètics), casar-te, donar i rebre abraçades, fer manetes, tenir relacions sexuals freqüents, tenir molts fills, dur-te bé amb la teva mare, acceptar als teus fills tal i com són, tenir cura dels néts, tenir una bona educació, estimular al teu cervell, aprendre coses noves, ser optimista, saber canalitzar la teva ira de manera positiva, no voler tenir sempre la raó, no fumar, consumir menys sal, menjar xocolata de tant en tant, seguir una dieta mediterrània a base de fruites, verdures, oli d’oliva, peixos i aus, beure te verd i (amb moderació) vi negre, fer exercici, tenir metes a la vida, arriscar-te, confiar en els teus amics, no tenir por de cercar l’ajuda psicològica d’un professional, fer voluntariat, acomplir un paper a la comunitat, anar a missa, trobar a Déu (el meu pare puntua 38 sobre 42).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada