diumenge, 20 d’agost de 2017

La vida està plena de pèrdues



"L’element revolucionari d’aquesta anàlisi és l’accent en la capacitat de la majoria de persones, en un moment determinat de la seva vida, per a superar successos potencialment traumàtics." https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/la-resiliencia-o-capacitat-de-superar.html 



Font: Google



La vida està plena de pèrdues. I de canvis. Tot el que és bo s’acaba en algun moment. I el que és dolent també. Estem de camí cap a un món que encara no coneixem amb les eines que usàvem per a sobreviure en un món que ja no existeix. Això és la vida, canvi en expansió. Ens agradi o no.

En una entrada anterior (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2015/06/acceptar-lopcio-b.html) reproduïa l’escrit de la CEO de Facebook al mes d’haver perdut el seu home com a conseqüència d’un infart. Parlava del camí que hem de fer davant les pèrdues, del camí que ens porta a acceptar la realitat, a acceptar que el que volem, el que teníem, ja no és una opció possible. La vida pot dir-te “no” en qualsevol moment. La vida és atzar i, com ens expliquen els estoics, res és nostre del tot, tot ens és donat en depòsit i el podem perdre de la mateixa manera que ens ha sigut atorgat.

Què podem fer davant la desgràcia? Sabem que la majoria serem considerats resilients i superarem l’embat amb una dificultat relativament petita (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/la-resiliencia-o-capacitat-de-superar.html ). Però, com assegurar-nos de seguir amb el nostre camí, sense quedar aplanats pel dolor, la buidor o la ràbia? En el seu blog (vegeu http://www.bakadesuyo.com/2017/07/recover-from-tragedy/ ), Eric Baker ens parla de quins són els ingredients per aconseguir la resiliència, a partir de la seva lectura del llibre “Option B” de Sheryl Sandberg i Adam Smith. En destaca quatre: 1) Evitar les 3 coses que ho empitjoren tot; 2) Fer-se la pregunta:  “Podria haver sigut pitjor?”; 3) Obtenir suport dels altres; i, 4) Escriure sobre el procés. A partir de la meva lectura personal del llibre i del que em suggereix la seva, destacaria cada un dels ingredients de la següent manera:

1)    Evitar les 3 coses que ho empitjoren tot (“les 3 P”). Una vegada que ens topem amb la desgràcia o amb l’adversitat, la nostra actitud tindrà una gran importància. I aquí hi entren tres elements, les anomenades “3 P” (pel fet que en anglès comencen per aquesta lletra) trobades en els estudis fets per Martin Seligman: Personalització (“Personalization”: és culpa nostra, és una cosa personal, ens passa pel fet de ser nosaltres, hauríem d’haver fet una altra cosa), Generalització (“Pervasiveness”: això suposarà que la vida en general ens vagi malament, afectarà a totes les àrees de la vida) i Permanència (“Permanence”: l’efecte durarà per sempre, en cap moment deixarà de ser d’aquesta manera).

La clau, doncs, està en ser capaços de veure que, sigui quin sigui l’impacte de la desgràcia sobre la nostra vida, no ens ho hem d’agafar com una cosa personal, en el sentit de ser culpa nostra o de que només ens passa pel fet de ser nosaltres. Les coses passen i ja està. Passen perquè poden passar. Passen a milions de persones. No podem controlar el fet que passin. A més, hem d’aconseguir mantenir els diferents compartiments de la nostra vida. El que ha passat no s’ha de generalitzar a tota les àrees de la nostra vida. Podem seguir sent operatius en moltes de les activitats que fem. I, finalment, sempre hem de tenir clar que les coses no són permanents, no duren per sempre. El dolor, al final, cedeix. La pena, amb el temps, va mutant cap a versions nostàlgiques i dolces. La vida, amb les seves coses bones, ens empeny endavant.

2)    Fer-se la pregunta: “Podria haver sigut pitjor. Aquesta pregunta, pels seguidors de la corrent estoica, és un recurs natural davant els contratemps grans i petits de la vida (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/06/reflexionar-per-aprendre.html ). Sempre pot anar pitjor. Sempre la desgràcia pot ser més gran. Aquesta constatació fa que, paradoxalment, ens fixem més en el que encara tenim i no ho donem per suposat. És a dir, aquesta estratègia ens permet entrar de ple en la possibilitat d’agrair les coses que són presents en la nostra vida.

3)    Obtenir suport dels altres. La presència dels altres, la vinculació amb els altres, en una espècie ultrasocial com la nostra, és un element crucial quan es tracta d’afrontar dificultats. Els altres no solucionaran els nostres problemes. No poden. Però la seva presència, el fet que ens escoltin, ens permet trobar l’espai per a guarir-nos i seguir endavant. Una manera de saber si comptem amb aquest suport, seguint a Martin Seligman, és contestar a la pregunta “A qui despertaries a les quatre de la matinada per tal de demanar-li ajuda?”. Si no saps a qui, és hora que comencis a pensar en cuidar més de les teves relacions.

4)    Escriure sobre el procés. La diferència entre parlar o pensar sobre els problemes i escriure és, principalment, que escriure suposa estructurar els pensaments, cosa que impedeix que hi donem voltes ruminant. A més, gràcies al fet de donar-hi sentit, podem agafar distància de la situació i dels nostres sentiments (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/03/la-saviesa-de-saber-agafar-distancia.html ). James Pennebaker, l’autor que ha investigat més sobre aquest procés, proposa dedicar-hi com a mínim quatre dies consecutius durant quinze minuts (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/10/escriure-per-tal-de-superar-el-dolor.html ).

En definitiva, no podem deixar que les desgràcies es converteixin en les protagonistes de la nostra vida. La vida és una altra cosa. Els dols formen part de la vida, sí, però inclús en el moment més negre, les persones que ens estimen segueixen existint i no hem de deixar d’ajudar-los i hem de permetre que ens ajudin. Una desgràcia et malmena, et canvia, et desespera; però mai pots deixar que et domini, que prengui el control de la teva vida. Has de seguir amb la teva vida, amb les teves coses, amb la teva feina, amb la teva família, amb els teus amics...Has de plorar amb els que puguis, riure quan puguis, escriure quan vulguis...Has de situar-te en la posició de ser el gestor de la teva vida. Les emocions et colpejaran, però no són mai per sempre. Són com el túnel que es travessa, simplement perquè seguim caminant.

Bona reflexió!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada