dissabte, 29 de juliol de 2017

Comiat del meu germà Pere Vicens




Als meus germans


Bon dia,

Dia 13 de juliol en Pere ens va fer un encàrrec. Ens va comanar aquesta cerimònia. Volia que fos al matí, per no molestar a les persones que tinguessin compromisos. Volia que fos aquí, volia que fos laica i que es fes el primer dissabte després de la seva mort.

Volia que toquessin els xeremiers per recordar tot el temps en que ell hi ha participat, tot el plaer que li ha donat el fet de poder-hi pertànyer. Volia que cantés na Maria Antònia Gomila, pel molt que sempre l’ha emocionat. Volia que parlés el qui volgués. Volia reunir a la gent que ha estimat, que ha apreciat, amb la que ha compartit temps i projectes.

Des del moment en que va començar el procés de la malaltia, en Pere ha estat al capdavant d’aquest vaixell. Ens ha comunicat clarament cada passa, ens ha dit el que temia, ens ha dit el que volia, ens ha donat les gràcies. En tot moment ha tingut la vista posada en el benestar dels seus fills i de n’Antònia. En tot moment s’ha sentit responsable de deixar les coses lligades per fer que la vida pogués ser més fàcil per ells.

Hem vist un Pere lluitador, valent, lúcid, honest i agraït davant aquesta maleïda malaltia. També resignat, serè i tranquil davant la mort. En Pere ha tingut sempre molt present la memòria del pare. Ha estat capaç de fer el seu camí posant en pràctica el seu ideal filosòfic, l’estoic, amb la reflexió que calgués per arribar a la saviesa, el coratge, l’autocontrol i la justícia.

Ell no volia llàgrimes. Volia vida, tota la possible, fins al final. Volia futbol fins al darrer alè. Estava agraït a tot el que el futbol li havia donat, des del dia que el pare li va comprar la primera pilota. EL futbol amb el temps es va convertir en el seu moment de vida, en el moment en què no hi havia malaltia, ni dolor, ni mort.

El futbol per en Pere no era només un joc, era una escola de vida, un espai per a la relació, per viure experiències, per posar en pràctica la seva filosofia més íntima: els seus valors, la seva ètica. En el futbol hi convergien totes les capes de l’experiència, des de la més íntima, amb cada una de les persones que coneixia, fins a la més estratègica, amb cada una de les tàctiques que estudiava.

En Pere ens va dir que, encara que no havia pogut triar el moment de partir, estava content i agraït. Agraït de tot l’amor que havia pogut sentir durant tota la seva vida. “M’he sentit molt estimat”, va dir, “He estat un privilegiat”. Va agrair la intensitat de la vida viscuda. Va citar en Joan Margarit per reafirmar la plenitud del temps del que havia pogut fruir.

Estem agraïts, com ell, pel fet d’haver pogut coincidir en aquest espai de temps. Ha estat intens, sí, però massa breu. Ens ho ha posat fàcil sempre. Ens ha permès formar part d’aquest camí, llegint cada jugada per endavant, traçant l’estratègia a seguir. Ens ha assignat un paper en aquest projecte, el de la darrera fase de la seva vida. Sempre amb claredat, amb humor i sobretot amb amor. Moltes gràcies, Pere, per deixar-nos formar part de la teva vida.

En Pere ens va dir que volia que féssim pinya, que celebréssim totes les festes, que cuidéssim de la mare, que ens asseguréssim que podia plorar amb nosaltres. Cuideu-vos, ens va dir

Farem el que ens va dir. Com diu na Bàrbara, ell seguirà sent el cap de files d’aquesta història. O el míster, diria en Kiko (bé, ell li deia Maurinho per molestar..).


Moltes gràcies i benvinguts


PS. Aquesta entrada no és meva, l'he redactada amb la meva germana Bàrbara. Moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada