La visualització negativa: tècniques per aconseguir la joia de viure

“Hem d’anar en compte de recordar que som “els usuaris, però no els esclaus, dels regals que ens ha donat la Fortuna”.  Les coses que valorem són com les fulles d’un arbre, preparades per caure quan la brisa bufa. El flux i el canvi del món que ens envolta no són un accident, sinó que formen una part essencial del que és l’univers.” Marc Aureli

La segona part del camí cap a la vida estoica suposa l’aplicació d’una sèrie de tècniques psicològiques per tal d’aconseguir la tranquil·litat. William B. Irvine ens presenta en cinc capítols de la seva “Guide To The Good Life” les cinc proposades per diferents autors.

La primera és la visualització negativa: Què és el pitjor que et pot passar? Tenir present el que pot passar pot ajudar a preveure-ho i a evitar-ho. Però encara hi ha un segon motiu: pensar en el pitjor que pot passar, afirmava Sèneca, ens pot ajudar a que no ens impactin tant les desgràcies. De fet, aquest autor alerta als que només esperen coses bones de la vida que el que passi les afectarà doblement. Hem de recordar que tot acaba.

Encara podem trobar una tercera raó que és més important: els humans som infeliços en part per la nostra insaciabilitat. Els nostres desitjos no deixen de créixer, però cada vegada que aconseguim el nostre objectiu ens trobem amb què ens cansem ràpidament. Aquest efecte s’anomena adaptació hedònica. Una manera de superar-ho és rompre el cicle desig>>lluita>>meta>>pèrdua d’interès. I per a rompre’l els estoics recomanen aprendre a no donar per fet tot el que tenim, saber pensar en què, a qualsevol moment, ho podem perdre (“Moneta, deia la meva padrina, qualsevol cosa que tinguis la te poden prendre. Tret del que tens a dins del cap”).

Imagina, doncs, que pots perdre tot el que ara trobes valuós. Pots perdre la gent que estimes, la teva casa, el teu cotxe, les teves coses...Tot el que tenim, indica Sèneca, ho tenim en préstec. La fortuna pot venir en qualsevol moment i reclamar-ho. Hem d’estimar i apreciar sense esperar que hi siguin per sempre. En aquesta línia, Epictet ens aconsella besar el nostre fill pensant que tal vegada demà no hi serà.

Viu el teu dia com si fos l’últim. Carpe Diem. Amb tota la plenitud del que siguis capaç. No es tracta de fer coses diferents, sinó de fer-les conscientment, de forma diferent. Els estoics ens recorden que tenir present la nostra finitud ens posarà més a prop de poder experimentar la joia de viure. Així, la pràctica de la visualització negativa tindrà l’efecte de transformar-nos en persones més positives. Hem d’aprendre a mirar el món amb els ulls del nin que érem. Les criatures no donen res per suposat. Es deixen sorprendre pel món. Miren i veuen.

Irvine observa que, en moltes ocasions, les catàstrofes tenen també el mateix efecte que la visualització negativa (això, actualment, es descriu com a creixement post-traumàtic, vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/la-resiliencia-o-capacitat-de-superar.html). Els desastres ens transformen, en el sentit que, una vegada superats poden fer sentir-nos més vius que mai, més agraïts a la vida que mai. A més, com a resultat de l’experiència, ens podem veure empesos a fer una valoració diferent del que realment és important a la vida i, a partir d’això, dedicar més temps al que realment ens pot donar sentit. Finalment, el recuperar la possibilitat de viure després d’haver superat una desgràcia pot dur-nos a apreciar cada moment com si fos especial.

Tanmateix, en el cas de les desgràcies, explica Irvine, ens podem trobar amb què l’efecte es dilueix amb el temps. Això no passa, però, amb la visualització negativa. La seva pràctica ens assegura uns beneficis inesgotables.

Una manera alternativa de practicar la visualització negativa és l’agraïment. Donar les gràcies suposa canviar d’actitud sobre les coses, no donant-les per suposades. L’agraïment ens porta a veure la panoràmica de la nostra vida i a adonar-nos-en del nostre lloc en ella (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/11/practicar-la-gratitud.html i https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/01/es-lempatia-la-porta-cap-lagraiment.html).

Irvine ens proposa no perdre de vista que el que passa a algú ens podria estar passant a nosaltres. O, recordar, que estem vius, en part, gràcies a coses que no hi eren quan els nostres avantpassats vivien, com per exemple els antibiòtics. Epictet proposa aquesta “visualització projectiva” per tal d’agafar distància de les petites coses que ens posen nerviosos: si un nin, per exemple, ens romp alguna cosa ens posem nerviosos; però si això passa a un amic nostre pensem que “no hi ha per tant”. Si practiquem aquesta tècnica, explica Epictet, aconseguirem apreciar la relativa insignificança de les coses que ens passen i ens mantindrem tranquils, lluny d’emocions negatives.

La contemplació de les conseqüències de perdre el que tenim ens farà apreciar més el que vivim, afirma Irvine. Gràcies a la pràctica de la visualització negativa els estoics no poden deixar d’apreciar la sort de viure amb la gent estimada i de tenir el que tenen. Acceptar la inpermanència del món ens pot fer veure la sort que hem tingut pel fet de tenir el que tenim i donar les gràcies pel fet de no haver-ho perdut.

Irvine ens recorda que la pràctica de la visualització negativa es materialitza en la consciència de que tot el que valorem i tota la gent que estimem poden desaparèixer. O les persones estimades ens poden perdre a nosaltres. Hi haurà una última vegada de veure una posta de sol, de rentar-nos les dents, de donar una abraçada. Hi haurà una última vegada de sentir ploure, de sentir la calentor del sol, de sentir l’aroma del pa recent fet, de que un nin es dormi en els nostres braços, de fer l’amor. D’alenar per darrera vegada.

Contemplant la inpermanència de cada una d’aquestes coses ens forcem a reconèixer que cada vegada que fem alguna cosa pot ser la darrera. Això donarà a cada cosa que fem un significat i una intensitat que, d’una altra manera, hi seria absent.

Continuarà...