La joia de viure dels estoics: reconsiderar les metes vitals

Què volem fer? Què volem que ens passi? Com volem viure la nostra vida, la que ens toca viure, la que ens queda per viure? Què volem que quedi del que hem fet? Com volem que ens recordin? https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/05/la-joia-de-viure-dels-estoics.html

“Com és que en una possible llista de prioritats la majoria de nosaltres posaria les relacions en un primer lloc, però en realitat és a la qüestió a la que dediquem menys temps? Què ens passa als humans, la majoria de vegades abduïts per la necessitat de consolidar la nostra posició material o per tasques que, en el fons, no acabem de trobar importants?” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/08/la-fragilitat-de-lexistencia.html

“No facis res només per prestigi, diners o aprovació externa. Com observa Paul Graham “el prestigi és com un iman poderós que deforma inclús les nostres creences sobre el que ens agrada. Provoca que treballem no en el que ens agrada, sinó en el que sentim que ens ha d’agradar” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/07/els-7-regals-de-maria-popova.html

“Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida i no la que esperaven els altres”. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/que-es-necessita-per-viure-una-bona-vida.html

El nostre desig ens porta a lluitar per coses com la fama i la fortuna, adverteixen els estoics. Com a éssers sociables que generen ficcions compartides, el que diem cultura, anem creixent absorbint de manera inconscient els valors dominants. Avui en dia, aquests valors es materialitzen en una cursa per tenir i ser més que els altres, condicionats per uns aparadors, les xarxes socials (Facebook, Instagram, Twiter, etc.), que amplifiquen i ens fan més conscients del que ens “manca” per “viure millor”.

Els estoics, seguint el que ens explica William Irvine a ”A Guide to The Good Life”, ens recorden que la nostra infelicitat prové de la nostra confusió sobre el que realment és important a la vida. Aquesta confusió ens porta a perseguir coses que, més que fer-nos sentir bé, acaben per generar ansietat i sentiments de ser poca cosa. La fama, en totes les seves facetes (fer les coses pel que diran, per exemple), és una d’aquestes coses.

Epictet, però, afirma que si el que vols és aconseguir la fama hauràs de pagar el preu. Un preu que suposarà adular a qui faci falta i invertir el teu temps en estar pendent del que et pot donar visibilitat a cada moment. Si el que vols és que determinades persones et convidin a les seves festes, explica Epictet, hauràs de seguir els seus preceptes, renunciant a la teva llibertat de decisió, esclavitzant-te a les seves normes. Els altres decidiran per tu. El grup marcarà el que has de fer per a seguir amb ell.

Preservar la teva llibertat de decisió és una de les coses que has de fer si el que vols és actuar en funció dels teus valors personals. Només el fet de seguir els teus propis principis pot conduir-te a la virtut (viure una vida plena amb dignitat i propòsit) i donar-te l’opció de la tranquil·litat (allunyar-te de la força de les emocions negatives i apropar-te a la joia).

Si cerques contínuament l’aprovació dels altres com a via per aconseguir estatus social et trobaràs, en moltes ocasions, dominat per les opinions dels altres. No tindràs el coratge de fer el que pot ser sigui la teva passió. No podràs conèixer de veritat quines són les teves opcions reals de vida.

La riquesa és un altre dels temes que tracten els estoics. Les persones cerquem la riquesa convençudes de que els béns materials ens donaran la felicitat i aconseguiran que els altres ens admirin. Tanmateix, no passa tal cosa (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/02/que-es-necessita-per-viure-una-bona-vida.html). Els estoics ens recorden que també podem arribar a ser esclaus de les coses que comprem: hi dediquem un temps, una energia, uns recursos...I, a més, les compres obren un camí cap a fer més compres, pendents de les últimes novetats. Les necessitats naturals (set, gana, calor, amor) poden ser satisfetes. Les necessitats artificials (compres, luxes) no ho seran mai.

Els estoics ens recorden que una vida amb sentit és millor que una vida perseguint el plaer (vegeu també https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/10/les-diferencies-entre-una-vida-amb.html). No fa falta renunciar a les coses agradables de la vida. Però no s’ha de deixar, en cap moment, que aquestes coses siguin les que marquen la nostra vida.

Tanmateix, el que ens assenyalen els estoics a l’hora de reconsiderar les metes vitals, és la importància de pensar en com volem “gastar” el temps de vida que “la fortuna ens ha donat”. Aquí hi cabria la cita sobre Sèneca de l’entrada anterior:  “l’única vida que val la pena ser viscuda és una vida de rectitud moral, el tipus d’existència que quan considerem el seu final i mirem enrere podem dir de manera honesta que no estem avergonyits d’ella”.

La meva amiga Bàrbara Moragues m’explicava que en un congrés sobre el dolor crònic un dels ponents contava que la vida s’havia de mesurar pel temps dedicat als propis valors. El dolor, explicava, pot portar-nos a una carrera inútil intentant la seva eliminació. Mentrestant, però, haurem perdut el nostre temps. Haurem perdut la nostra vida al darrera del que no té solució. Una bona vida es definirà en funció de la congruència amb els propis valors. “Penseu en la imatge d’un tauró. Penseu en per quina cosa posaríeu en perill la vostra integritat tirant-vos a prop d’aquest tauró. Aquesta cosa, o coses, són les que indiquen el que realment té importància, els vostres valors”

Per salvar a qui o a què et tiraries a l’aigua plena de taurons?

Continuarà...