Els tres cervells

“Les pràctiques més efectives i potents que es poden trobar en els diferents dominis de les activitats humanes actuen forçant l’adaptabilitat del cos i del cervell per tal de crear, graó a graó, l’habilitat de fer coses que abans no eren possibles. Es tracta, doncs, de sortir de la nostra zona de confort.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal.html

“sortir de la zona de confort ens ve a contrapèl. El més natural, quan ens posem a aprendre el que sigui, és que arribat a un moment en el que ens en puguem sortir prou bé, simplement anem fent. Aquest és un dels mecanismes que té el cervell per tal d’estalviar energia. El seu objectiu no és fer les coses de la millor manera possible, sinó trobar una solució prou operativa per tal de seguir funcionant.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal_27.html

“A la llarga, hem d’intentar utilitzar les hores i els minuts de manera que obtinguem plaer i sentit globals en grau màxim durant el màxim temps possible (...) Quedar en una feina avorrida o mantenir una relació negativa allarga el malestar i es improbable que cap felicitat futura compensi del tot aquesta pèrdua. La felicitat perduda s’ha perdut per sempre” Paul Dolan“Diseña tu felicidad”

“Lyubomirsky afirma que si trobes una persona feliç sempre hi trobaràs al darrere un projecte. I, el procés que suposa anar fent coses per tal d’assolir el projecte proporciona un nivell de benestar millor que la pròpia consecució final.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/09/activitat-per-la-felicitat-numero-10.html

Font: Google

Una de les distincions que es fan encara en el món de l’estudi de la psicologia humana és la de les funcions emocionals i les cognitives. La veritat, però, és que tal cosa és gairebé impossible de fer quan estem davant d’una persona amb un funcionament relativament normal. En general, qualsevol decisió que prenem està tenyida d’elements cognitius i d’elements emocionals. De fet, quan les persones no són capaces de sentir els missatges emocionals del seu cos degut a alguna lesió cerebral que desconnecta les emocions de les decisions i, per això, deixen de tenir la sensació/intuïció de que alguna cosa “no va bé” o de que “no quadra”, prenen decisions absurdes o equivocades.

De fet, en moltes ocasions, treballant amb persones que estan en situació de crisi i han de prendre decisions sobre les seves relacions, un dels elements amb els que intentem tornar a contactar és amb el de “sentir” el que el cos i les emocions ens diuen. De fet, les persones més conscients dels seus estats corporals tenen menys problemes a l’hora d’afrontar problemes en les relacions íntimes i les professionals, per exemple.

Durant els anys 40 va sortir una teoria que explicava que l’organització del cervell seguia una estructuració per capes, amb la primera que anomenaven el cervell rèptil i que es dedicava a les funcions bàsiques com la respiració o el manteniment del cor; la segona, el cervell límbic o emocional, que estava especialitzat en les reaccions emocionals; i, finalment, el cervell racional, el súmmum de l’especialització en la presa de decisions racionals i  que contenia el llenguatge, per exemple.

Paul MacLean i la seva teoria del cervell triú es van popularitzar ràpidament i encara avui són un referent en diferents cercles. Tanmateix, com dèiem abans, la seva validesa és escassa. De fet, moltes de les àrees que ell considerava com a emocionals avui s’ha demostrat que acompleixen funcions integratives, coordinant informació de diferents parts del cervell. Per altra banda, tenen un paper important en el llenguatge, l’estrès, la regulació dels òrgans interns i, inclús, la coordinació de la informació que prové dels cinc sentits per a tenir una experiència integrada.

En un article sobre com evitar els problemes cognitius associats a l’envelliment (vegeu https://www.nytimes.com/2016/12/31/opinion/sunday/how-to-become-a-superager.html ), Lisa Feldman Barrett explica que les investigacions que estan fent sobre quins són els factors protectors semblen assenyalar la importància d’aquestes regions suposadament emocionals per a mantenir les funcions cognitives al nivell de persones joves. De fet, les dades indiquen que com més denses són aquestes regions millor és el rendiment de la persona en proves de memòria i d’atenció.

Però, què podem fer per a mantenir aquestes zones com les d’una persona jove? Les dades semblen indicar que la solució està en mantenir una actitud de treballar durament, d’intentar millorar en alguna cosa. Es tracta, segons els estudis, de fer tasques que considerem que estan per sobre del nostre nivell, fora de la nostra zona de confort. No té importància si el tipus d’esforç és físic o mental, l’important és la seva dificultat.

El problema, però, ve del fet que ja assenyalàvem en una altra entrada quan parlàvem de l’expertesa (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/08/sortir-de-la-zona-de-confort-per-tal_27.html): és desagradable sortir de la comoditat física o mental. De fet, com ja comentàvem, una de les dificultats més grans és que tenim tendència a acomodar-nos i “anar fent”. Treballar dur ens fa sentir malament. Tanmateix, sortir de la comoditat és el camí cap al que l’autora anomena el “súperenvelliment”.

El meu pare deia que quan els músculs patien t’estaven indicant que necessitaven fer més aquella activitat per tal de deixar de patir. Els marines diuen que el dolor és la debilitat que abandona el cos. Les persones que aconsegueixen tenir un cervell jove a pesar dels anys han aconseguit suportar el malestar mentre van construint expertesa.

Moltes persones, a mesura que van fent anys, aconsegueixen trobar-se més còmodes per la via d’evitar problemes i reptes. Tanmateix, aquesta comoditat no es tradueix en un major benestar a mig termini. De fet, el cervell té una regla d’or: el que no s’usa, es perd. Necessitem reptes per a mantenir una vida viva i per envellir amb la dignitat de l’autonomia i dels sentiments de competència.

Bona reflexió!

PS. En aquesta mateixa línia, els estudis semblen indicar que les persones amb un sentit de propòsit (és a dir, que es marquen objectius ambiciosos, amb sentit, i persisteixen per aconseguir-los) viuen més temps i tenen una major qualitat de vida (vegeu http://nymag.com/scienceofus/2017/01/living-with-purpose-yields-a-longer-life-and-higher-income.html). Mantenir-se actius i sentir que són útils als altres, també forma part de la recepta (vegeu, https://www.theguardian.com/lifeandstyle/2017/feb/23/90-year-olds-avoid-stress-be-useful-long-happy-life?CMP=share_btn_tw).