Les persones amb agilitat emocional “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades”
"Tot el que tenim ho podem perdre: la salut, la feina, les relacions,..A vegades, fins i tot, ens podem trobar amb crisis que ens marquen la pèrdua d’alguna cosa més intangible: els nostres somnis. Els humans no podem evitar construir relats que, per la seva banda, ens permeten anticipar el que passarà i tenir una certa sensació de control sobre el que ens va passant. Les pèrdues dinamiten la lògica del nostre relat; ens empenyen a trobar una adaptació, una altra visió de la nostra pròpia història" https://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/10/els-reptes-que-ens-plantegen-les-perdues.html
"Un dol és una bomba. I les seves ones expansives. I la constatació de la destrucció després de l’impacte. I la por a no ser capaç de seguir, de reconstruir. I la decepció generada per tota aquella gent que espera que, en unes poques setmanes, tornis a la normalitat, un poc més trista, però una altra vegada tu mateixa. I la solitud dels moments de desesperació. I els moments de ràbia per la pròpia impotència. I la profunditat de la pena generada per la pena dels que estimem."
 |
| Font:Google |
Quan el món que
coneixes s’enfonsa esperes que la gent que t’estima t’acompanyi, ni que sigui
per un moment, a passejar pel cràter de la teva desgràcia. Però ben aviat
aprens que això no serà sempre possible. Encara que, al final del camí a
travessar, et sentiràs molt agraïda per
l’acolliment de moltes persones i aquest sentiment serà el que prevaldrà
sobre tots els altres, en moltes ocasions et sentiràs poc entesa, fins i tot,
molt sola.
Al contrari de les
persones que et miren als ulls i et deixen espai per l’expressió dels teus
sentiments, n’hi ha que comencen a
evitar-te un poc, com si la teva desgràcia fos contagiosa, com si amb el
teu dolor rompessis alguna harmonia que les fa difícil saber el que t’han de
dir, el que han de fer. A vegades, inclús, et comuniquen que pateixen molt
perquè no saben que dir-te, perquè tu sembla que tens la teva manera pròpia de dolor
i no saben com acollir-lo.
Hi ha persones que fan
com si el malestar fos simplement un tràmit, alguna cosa que s’han de treure
del damunt per a poder seguir amb les converses de sempre, amb la vida de
sempre, amb les relacions de sempre. I, després, hi ha un tercer grup que
després de dir-te que entenen el teu dolor, s’apressen a dir-te que “tot anirà bé”.
Però, realment, el teu dolor no desapareix fàcilment (es va transformant, mutant, diversificant)
i les persones que l’intenten obviar, o pensen que la seva manera d’afrontar-lo
és la bona, acaben per desdibuixar-se de la teva vida; les persones que hi
passen per sobre, segueixen en un món que, per tu, ja no existeix, ja no és com
abans; i, finalment, les persones que volen donar-te un consol “optimista” acaben per no cridar-te tant
perquè consideren que estàs un poc “estranya”
o, simplement, no “troben el moment”.
L’acceptació és la
primera via cap al canvi. El dol és un
procés que es caracteritza pel canvi, per la capacitat de viure plenament el
que ha passat, integrar-ho a la teva vida i reconstruir una nova visió que
inclogui les noves condicions que marcaran el teu dia a dia. Amb moltes de
les reestructuracions necessàries en el procés de dol també ens pot passar que
la nostra vida relacional hagi de canviar.
I, en aquest procés, s’afegeix més dolor per la pèrdua de persones que crèiem que formaven part de la nostra xarxa íntima. Però la vida, amb el cop que ens ha donat, ens ha fet entendre que aquestes persones no saben donar l’espai necessari per a poder parlar dels nostres sentiments, per a poder transformar un oceà de dolor en experiències finites de tristesa, estupefacció, ràbia i enyor.
En un article recent
(vegeu http://thepsychologist.bps.org.uk/volume-30/february-2017/downsides-positivity
), l’autora explicava que la gent positiva tenen tendència a no deixar espai a la persona que pateix
per tal de precipitar-se a fer-los veure que “tot anirà bé”. En els estudis, sembla quedar clar que les persones
hedonistes (centrades en experimentar,
bàsicament, emocions positives) mostren problemes (no connectant amb els
sentiments negatius) a l’hora de relacionar-se amb altres persones que estan
passant per moments difícils a la seva vida i, per tant, experimentant moltes
emocions negatives. El problema encara s’agreuja més pel fet que aquestes persones positives estan
convençudes que són molt bones a l’hora entendre els sentiments dels altres.
Per tant, no entenen el perquè de les reaccions dels altres als seus intents “d’ajudar”.
Acceptar
el propi dolor és difícil. Deixar de lluitar contra ell és
complicat. Estem cablejats per evitar el patiment i per cercar les
gratificacions. A més, la nostra cultura
no sembla entendre que necessitem un temps i un espai per a poder processar el
nostre dol. Hem de posar en marxa tota la nostra autoconsciència i la
nostra autocompassió per a poder obrir-nos
a la geografia del nostre dolor. Si per a nosaltres, els implicats, és tan
complicat com no ho ha de ser per les altres persones, pels amics, pels
familiars?
Estem preparats per a
deixar espai a la possibilitat de seguir amb la nostra vida? Per seguir o
canviar la relació amb una amistat? Així, no queda més remei que obrir-nos a
tot el que passa, acceptar-ho i actuar en funció del que són els nostres
valors.
Bona reflexió!
Gràcies
ResponEliminaUna abraçada
ResponElimina