Les addiccions i la vida

“Hi ha sortida a la depressió (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/09/oberts-lexperiencia-conscients-del-que.html). Però no és senzilla. És un procés de reconstrucció de la pròpia vida. Consisteix en aconseguir ordenar les rutines per arribar a una sèrie d’hàbits que ens permetin tornar a portar una vida digna, connectats als nostres deures, als nostres petits plaers, a les nostres passions.” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/12/quan-la-tristor-esdeve-una-llosa.html

“L’alcohòlic és una persona dominada per una substància que anul·la la seva voluntat i, per tant, la seva capacitat de discerniment i de percepció. Tothom veia la meva cara inflada, els meus ulls mig clucs, la meva pell macilenta, la tremolor de les mans; tothom s’adonava de la lentitud, els titubejos i les incoherències en la meva parla, de les meves aparatoses dificultats per mantenir l’equilibri.(...) Ho veia tothom, ja dic, tret de mi mateix”

”L’alcohòlic [una vegada rehabilitat] ha de ser plenament conscient que conviu amb un monstre adormit, i que el monstre es tornarà a despertar tan sols amb una copa. I que si el desperta, el monstre el devorarà: s’engolirà el que és, el que ha estat i el que pugui arribar a ser”  Sebastià Alzamora

La vida és curiosa. A vegades, a la feina i en les relacions personals, em trobo amb bones persones que fan coses bastant horribles. Prenen decisions absurdes. Condicionen la seva vida a impulsos, emocions o objectius que, al final, destrueixen les coses que necessitem els humans per a viure una vida digna i amb sentit: relacions significatives, un sentit de vàlua, la determinació que ens condueix a objectius valuosos...

La nostra positivitat per defecte, el pensar que les coses passen, sí, però als altres, ens debilita a l’hora d’entendre que ha portat a aquestes persones a la situació en la que es troben. L’empatia no serveix. L’empatia es basa en la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre i, en moltes ocasions, realment no tenim la possibilitat de fer-ho si abans no intentem canviar de registre, passar d’allà on som en aquest moment de la nostra vida al lloc on s’ha trobat la persona a la que volem entendre.

És curiós, però en situacions tan banals com una discussió amb un adolescent, moltes vegades basta fer pensar a la gent en cóm era el seu món interior a aquesta etapa de la vida (Què feies tu?, demano a la gent. No tenies por? No te senties insegur?) per  fer entendre la necessitat de canviar el propi registre. En el cas de processos com una depressió, una pèrdua o una addicció la cosa és més complicada. El món de les persones que passen per una situació límit és diferent dels que viuen una vida amb complicacions normals. És difícil posar-se en el món dels altres quan no té res a veure amb el nostre (vegeu, per exemple, https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/12/quan-la-tristor-esdeve-una-llosa.html).

I és molt fàcil moralitzar: “Sembla mentida que algú faci això”. I donar per fet que la persona està feta d’una pasta diferent a la nostra i que, per tant, això li passa perquè no “s’ha esforçat prou” o, simplement, “s’ha de ser mala persona”. En el cas de les addiccions això encara és més clar. La compassió i, encara més, l’autocompassió s’han de reconstruir per tal de cabre en el món esquifit del que s’ha vist “posseït” per una addicció. De la mateixa manera que, com explicava Tim Ferris (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/01/la-part-positiva-dels-traumes.html ), un fracàs ens pot portar a viure en un món minúscul en el que la frustració i l’autoflagel·lació en són els fonaments, una addicció ens deixa en mans de circuits primitius del cervell que només consideren importants les oportunitats d’aconseguir, sigui com sigui, una propera dosi de la substància que necessitem.

Vèiem que determinats trets de personalitat ens fan més sensibles a quedar enganxats a una addicció (vegeu https://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/10/personalitat-i-processos-daddiccio.html). I, hem de recordar, això no es tria. La impulsivitat, la cerca de sensacions, la sensibilitat a l’angoixa i la indefensió o desesperança són dimensions temperamentals. Simplement et toquen. I has d’aprendre a viure amb elles. Has de saber que si t’exposes a una determinada substància addictiva quedaràs presoner de la seva presència si tens una puntuació molt alta en una d’aquestes dimensions. No ho podràs controlar. Hauràs de sortir dels mons on es mou la gent que consumeix aquesta substància. Hauràs d’identificar les línees vermelles, que ho seran per a tu, però no per la majoria de gent que t’envolta. Hauràs d’acceptar que, en aquest sentit, no ets com els altres.

La primera condició pel canvi és el reconeixement del problema. I no és fàcil quan es té la voluntat empresonada per l’anhel de consumir una determinada substància. No es tracta de que la persona vulgui passar-ho bé. No, el que s’anomena “craving”, l’ànsia de consumir, és una angoixa extrema que no deixa que consideris important res més que la substància, que no consideris res del que suposadament hauria d’importar-te. Has de consumir per a poder funcionar, per a poder pensar, per a poder seguir mínimament amb la teva vida.

Només els valents en surten. Només quan acceptes la teva vulnerabilitat pots aconseguir la força per a sortir d’aquest món petit i marcit que és l’addicció. I, per això, necessites l’ajuda dels guies, dels exploradors dels inferns. Els professionals que es dediquen a l’ajuda porten un petit llum que dóna l’esperança de que pots trobar el camí de tornada a la vida, a la recuperació del teu cos, de la teva ànima, de les forces per a poder fer una vida normal. L’esperança de tornar a estimar als altres com “toca”, a saber demanar perdó, a sentir-te part d’alguna cosa més gran que tu mateix.

En Sebastià Alzamora és un supervivent d’aquest procés (vegeu el seu relat al diari ara del diumenge 18 de desembre del 2016). En un moment determinat, després de vèncer l’autoengany,  va deixar que els guies el portessin a trobar el camí de tornada. L’infern, pel que conta, és petit i mesquí. La vida és una altra cosa. Hi caben moltes altres coses: somnis, afanys, amors, altres persones, decepcions, pors, superacions...

Ben retornat!

I bona reflexió!