Sortir de la zona de confort per tal d’assolir l’excel·lència (II)

“La raó per la qual la majoria de persones no tenen (...) habilitats (...) extraordinàries no és perquè no tinguin la capacitat per aconseguir-les, sinó més aviat perquè estan prou satisfets amb viure dintre de la seva homeòstasi  confortable i mai fan la feina que es requeriria per tal d’aconseguir-les. Viuen en el món del “suficientment bo””

“”Suficientment bo” en general és suficientment bo. Però és important recordar que l’opció existeix [la d’aconseguir l’excel·lència]. Si vols esdevenir significativament millor en alguna cosa, ho pots aconseguir”

“En el moment actual és correcte concloure a partir dels molts estudis que s’han fet sobre una àmplia varietat de disciplines que ningú desenvolupa habilitats extraordinàries sense invertir-hi una quantitat tremenda de pràctica. No conec cap científic seriós que dubti d’aquesta conclusió”

Anders Ericsson “Peak. Secrets From The New Science of Expertise”

Tal i com dèiem l’altra dia, sortir de la zona de confort ens ve a contrapèl. El més natural, quan ens posem a aprendre el que sigui, és que arribat a un moment en el que ens en puguem sortir prou bé, simplement anem fent. Aquest és un dels mecanismes que té el cervell per tal d’estalviar energia. El seu objectiu no és fer les coses de la millor manera possible, sinó trobar una solució prou operativa per tal de seguir funcionant.

En aquest sentit, hi ha tota una sèrie de teories que ara estan posant en dubte el model cognitiu, en el sentit que el que proposen és que hem d’entendre les funcions mentals en relació al paper que han d’assumir per tal de fer que l’organisme pugui anar fent. Som producte de l’evolució, proclamen aquests crítics, i, per tant, el cervell i les seves funcions són un engranatge més en aquesta història. De fet, entendríem millor tot el que ens passa si assumíssim que som una espècie de màquina de percepció/acció. Formem un bucle de retroalimentació entre el que veiem i el que fem i, d’aquesta manera, ens adaptem prou bé a la realitat per tal de poder sortir endavant.

Si el resultat d’aquest bucle entre el que veiem i el que fem és prou bo pels objectius que ens hem marcat, no farem canvis en cap sentit. El període de formació de l’esquema mental que tenim en ment en una determinada situació es tancarà i, simplement, ens dedicarem a fer el que hem après a fer. A no ser que ens proposem canviar o que no ens quedi més remei que fer-ho. En aquest sentit, en un article un dels caps d’un Departament universitari de Física dels Estats Units explicava que, en moltes ocasions, els nostres esquemes mentals ens impedeixen millorar els nostres coneixements. El que es troben és que, durant els primers anys d’estudi, els aspirants a científics en aquesta àrea, pateixen molt per tal de seguir el ritme d’estudis i, de fet, molts abandonen.

És una llàstima; es tracta de persones molt intel·ligents que arriben a la conclusió de que no estan fetes per prosperar en aquesta disciplina. El problema, però, no és seu. Segons aquest expert, el que passa és que des dels estudis superiors no s’han fet càrrec de que el que han de superar els estudiants és difícil: han de renunciar als seus esquemes mentals sobre els problemes de la física i han d’assumir una nova manera de veure-ho. Això no és fàcil. Suposa que durant un temps et sents superat per la matèria i t’has de sentir com si no sabessis fer res del que et demanen, fins que comences a veure com reorganitzar els teus esquemes mentals per tal de poder trobar noves solucions als problemes. Això, o, com proposa Carl Weiman, Premi Nobel de Física, aplicar els principis de la pràctica deliberada per tal d’anar canviant aquestes representacions mentals de manera escalonada (vegeu http://science.sciencemag.org/content/332/6031/862.full?ijkey=GMW4zTHNMM1Tc&keytype=ref&siteid=sci).

Les nostres representacions mentals de les situacions guien la nostra manera de fer les coses i el nostre rendiment. Com explica Anders Ericsson, aquestes representacions o esquemes guien la nostra execució i ens permeten jutjar-la. A mesura que mirem de fer alguna cosa nova per tal de superar-nos també estarem canviant les nostres representacions o esquemes mentals de manera que, gràcies a les modificacions que anem creant, serà possible anar més lluny que abans.

La manera de facilitar aquest canvi ens ve donada per la pràctica deliberada. Com dèiem en l’altra entrada, en aquest tipus de pràctica el que fem és marcar metes clares, donar-nos feedback sobre el punt actual i sobre el que s’ha de millorar, identificar patrons que ens permetin crear un mapa mental de l’activitat que ens faci cada vegada més eficients i, finalment, motivar-nos a nosaltres mateixos per aconseguir sortir contínuament de la nostra zona de confort.

Estudiant les característiques de la pràctica deliberada que han seguit les persones que han arribat a l’excel·lència en les seves ocupacions, Ericsson afirma que podem resumir així els seus trets principals:

·        La pràctica deliberada desenvolupa habilitats que altres persones ja han aconseguit saber com fer-les i, a més, compta amb tècniques d’entrenament efectives. La planificació hauria de fer-la un mestre o entrenador capacitat i coneixedor de l’àrea.

·        La pràctica deliberada es fa fora de la zona de confort de l’estudiant i requereix que l’estudiant intenti fer coses que estan fora del seu nivell d’habilitat actual. Això demana un esforç que fa que l’activitat no es visqui com a especialment agradable.

·        La pràctica deliberada implica marcar metes ben definides i específiques i sovint implica millorar algun aspecte molt concret de l’execució. El mestre anirà desenvolupant un pla que suposi executar tota una sèrie de petits canvis que tenen com a objectiu canviar el rendiment en la tasca.

·        La pràctica deliberada és deliberada, és a dir, suposa que la persona ha d’invertir tota la seva atenció i les accions s’han de fer de manera conscient. No basta seguir les indicacions. La pràctica ha de ser concentrada i conscient.

·        La pràctica deliberada implica feedback i les modificacions pertinents resultants de tenir en compte aquest feedback. Al principi, la majoria de feedback el donarà el mestre o l’entrenador; però amb el temps els alumnes aprenen a fer-se ells mateixos un seguiment, detectar els errors i fer les modificacions pertinents. D’aquesta manera es considera imprescindible anar desenvolupant representacions mentals efectives.

·        La pràctica deliberada produeix canvis en les representacions mentals i, al mateix temps, depèn d’aquestes representacions. Millorar el rendiment va conjugat amb la millora d’aquestes representacions o esquemes mentals. Només aquesta millora permet seguir avençant en el camí de l’autosuperació.

·        La pràctica deliberada gairebé sempre implica reconstruir o modificar habilitats prèviament adquirides. Això es fa focalitzant els esforços en determinats aspectes d’aquestes habilitats i treballant de manera específica per tal de millorar-les. Amb el temps, aquesta millora graonada conduirà a l’expertesa.

En el fons, el que proclama Anders Ericsson és: si vols millorar cerca un bon mestre que tingui per mà la practica deliberada del camp en qüestió. En cas de que això no fos possible, en primer lloc hauries d’identificar com ho fan els experts, després mirar d’esbrinar quines són les habilitats que les permeten rendir tan bé i, finalment, buscar i entrenar les tècniques que permeten fer les coses tal i com les fan ells.

Continuarà...