Estimat Kiko, ara fa cinc anys…

"El meu germà era una persona especial. De ben petit era un corcó, graciós, però un corcó. Plorava desconsoladament davant qualsevol contrarietat. Reia exageradament davant qualsevol nimietat. Tenia el record mundial de caigudes al brollador de la plaça i mai he vist algú amb tanta por quan suposadament volia mirar una pel·lícula de terror. No feia cas mai al que jo li deia (era la seva germana gran, per favor!) i tenia la capacitat de fer-te riure o enfadar amb una rapidesa increïble." http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/08/un-dia-lagost-deixa-de-ser-una-festa.html

 

 

 

 

El temps és una cosa estranya. A vegades s’estira fins a encabir-hi un munt d’experiències. A vegades es comprimeix fins al no res, desapareixent de la nostra ment. Hi ha moments de la vida que ocupen un gran espai en la nostra memòria i d’altres que no hi tenen lloc, als quals no podem accedir, com si s’haguessin fos en l’espai...

Molta gent recorda la sensació del temps infinit d’alguns moments de la infància, aquell dia que no acabava mai, aquell instant d’espera que es convertia en una eternitat, aquella sesta que no deixaven que acabés...I la de quan ets més gran i el temps vola, les setmanes i els mesos s’escolen sense deixar rastre... A vegades, però, el temps es torna a estirar, com quan anem de viatge o fem una cosa totalment nova. O apareix un dolor terrible i sembla que hem entrat en un forat negre del que només sabem que tendeix a perpetuar-se encara que a estones ens deixi espai per a seguir amb la nostra vida...

Ara fa cinc anys la vida de la nostra família va entrar, de sobte, en una altra etapa. En Kiko es va morir. Així, de cop, sense avisar. I vam entrar en un procés temporal de distorsions contínues. La sensació de que les coses no passaven, amb la dèria simultània de que el temps no es deixava d’escolar entre els nostres dits, ens confonia...”Fa dos dies vam celebrar els seus anys, però, al mateix temps, fa tant temps que no el veiem...” “Tinc la sensació que està a punt de pujar per les escales, com si el temps no hagués passat...”

L’enyor és una cosa estranya, multidimensional, amb moltes cares diferents: et fa mal, però et conhorta; et confon, però et permet tornar al plànol de la realitat; et connecta amb el passat, però no deixa en cap moment de ser present i de projectar-te cap al futur... L’enyor et destrossa, però t’ajuda a fer el procés d’integrar la presència emocional de la persona que ja no hi és en el teu present. La persona no acaba de morir mentre existeix en el teu temps, en el teu pensament, en les teves emocions...

Cada vegada que passa una cosa significativa a la família, el meu germà Kiko hi apareix. Tornen venir records del passat, de la seva manera esburbada de fer les coses, de les seves peripècies, del seu humor, de la seva capacitat per demostrar estimació... En la família, el que era passat, la seva presència física, s’ha convertit en present, la seva presència emocional, la seva presència en els nostres records, la seva presència en la ficció que suposa imaginar-nos què faria, què diria...

Estimat Kiko, ara ja han passat cinc anys, però encara tinc un ensurt quan entro a ca mumare i miro cap a la plaça i crec que veig com véns... Ara ja han passat cinc anys i, encara que fa molt temps que no hi ets, tinc la sensació que sé el que diries si veiessis com han crescut els teus nebots... Te’n faries creus de com els petits ja són grans i de com hauran crescut sabent les teves històries... Ara ja han passat cinc anys i encara no em puc creure com els de reanimació no van aconseguir fer que tornessis a respirar... Tot i que jo sabia que ja no hi eres en el cos que jeia inert al terra...

I el temps, inexorable, passa. Però la teva presència segueix en la nostra vida. L’enyor ens ha ajudat a seguir, fent giravoltes entre el passat, el present i el futur. Sempre hi seràs. Sempre hi haurà el teu lloc en les nostres vides. Ara ja vius, paradoxalment, en el temps i fora d’ell.