Les dues cares de l'empatia

"...la compassió cap a un mateix suposa tres elements fonamentals. En primer lloc, requereix practicar la bondat cap a un mateix, arribant a ser amable i comprensiu en lloc d’alimentar una autocrítica constant. En segon lloc, és necessari que puguem reconèixer el fet de la nostra humanitat, de la maquinària afectiva i cognitiva que portem a sobre i que compartim amb els demés, de manera que ens permetem sentir connectats amb els demés en l’experiència de viure i no aïllats i alienats pel patiment. En tercer lloc, requereix atenció plena o Mindfulness, viure la nostra experiència conscientment i no ignorar el dolor, però tampoc exagerar-lo. Només combinat aquests tres components podrem arribar a l’autèntica compassió amb un mateix que ens permetrà acceptar el malestar i el dolor i transcendir-los."

L’empatia és una habilitat necessària en les feines en les que s’ha de tractar amb persones. Però, en moltes ocasions, el fet de compartir emocions intenses en situacions negatives pot fer que la persona que suposadament ha de tenir cura dels altres vagi entrant en un procés de saturació. En determinats casos el que passa és que la persona es “crema”, entra en un cicle de malestar emocional greu. En altres, la persona pot veure com es va distanciant de les emocions dels altres, fins a semblar insensible davant el patiment.

En una revisió sobre el tema, citada en un article sobre l’empatia (vegeu  http://nautil.us/issue/35/boundaries/how-to-avoid-empathy-burnout ), Jamil Zaki conclou que entre un 30 i un 60 % dels professionals de l’assistència social en sectors d’alt impacte, com per exemple el d’abús de menors, abandonen la seva feina en el transcurs d’un any.  Per altra banda, quan s’analitza l’empatia en els estudiants de medicina es pot observar com aquesta baixa a mesura que la seva formació progressa. De fet, en molts casos, els professionals de la salut infravaloren el nivell de patiment i de dolor dels pacients. Sembla com si, en la tessitura d’haver de triar entre cremar-se o insensibilitzar-se optessin per la segona opció.

Tanmateix sembla que s’hauria de considerar una tercera opció. I ve del fet de diferenciar dos elements de l’empatia: el contagi emocional (sentir en la pròpia pell les emocions dels altres) i la preocupació empàtica (sentir que la meta és alleujar el patiment de l’altra persona). Aquesta diferenciació està en la línia del que ens mostren també els treballs sobre la compassió (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2016/05/gestionar-el-benestar-el-poder-de.html). En el contagi sembla com si la línia que ens separa dels altres es difumini, mentre que en la preocupació aquesta es manté ben visible. Així, l’opció alternativa tant al burn-out com a la indiferència consistiria en practicar la preocupació mentre es limita el contagi; d’aquesta manera, es podria mantenir l’actitud compassiva mentre es seguiria tenint cura d’un mateix.

L’empatia, la capacitat per a llegir i sentir les emocions dels altres, sembla ser una característica de les persones que es dediquen per qüestions vocacionals a tenir cura professionalment dels altres. Però això no significa que estiguin especialment dotats per a evitar el contagi i cultivar la preocupació. De fet, entre aquests professionals, es dóna de manera molt freqüent el que s’anomena trauma secundari, el fet d’estar afectats pel patiment emocional dels altres, cosa que es pot manifestar amb problemes de son, d’estrès o d’abús de substàncies.

Els problemes derivats de l’excés d’identificació amb les emocions dels altres també es pot observar entre els pares. L’altra dia, en una conversa de vestidors a la piscina, una dona m’explicava que els fills no entenen que la maternitat suposa sofrir més que ells mateixos per les coses que les van passant. Aquesta manera de veure-ho, molt freqüent avui en dia, no suposa una millora en la gestió dels problemes i dels conflictes consubstancials a la paternitat. De fet, tal com explica Jamil Zaki, estar immers en el dolor dels altres pot neutralitzar la capacitat d’actuar de manera efectiva enlloc de facilitar-la.

Així,  pivotar sobre l’empatia ens tancaria més en nosaltres mateixos i actuaríem motivats pel nostre propi malestar, ajudant als altres o evitant-los. En canvi, basar-se en la preocupació ens focalitza cap a fora, canalitzant la nostra atenció cap a l’acció, cap a l’ajuda. A més, seguint la lògica de les emocions, el fet de deixar-nos dur per l’angoixa contagiada per l’angoixa dels altres, no ens permetria pensar amb distància sobre la millor estratègia d’ajuda. Quedaríem bloquejat per les nostres emocions. De fet, els estudis indiquen que mentre que la preocupació ens permet comunicar calidesa i comprensió als altres, el contagi ens dificulta fer cap de les dues coses.

Per a treballar la preocupació evitant el contagi, necessitem partir de la base que l’autocura és essencial. Necessitem practicar per tal de mantenir la pròpia tranquil·litat davant les onades de la vida. I, una vegada més, els estudis indiquen que la meditació seria un gran camí, concretament la meditació de l’amabilitat afectuosa (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/06/una-practica-dautocompassio.html).

Bona preocupació i poc contagi!!!