Un exercici de presència

"No hi ha res aparentment més evident, tangible i palpable que el moment present. I tanmateix, se'ns escapa completament. Tota la tristesa de la vida descansa en aquest fet. Durant un sol segon de la nostra vida, la nostra oïda, el nostre olfacte, perceben (sabent-ho o no) un munt d'aconteixements i pel nostre cervell desfila una taringa de sensacions i idees. Cada instant representa un petit univers, irremeiablement oblidat a l'instant següent" Milan Kundera "L'art de la novela"

El mindfulness, la capacitat per estar present en el que passa, sense judicis, sense valoracions, s’està consolidant com un recurs per a mantenir la salut i el benestar psicològics. La nostra ment està formada per multitud de circuits, producte de l’evolució, que intenten aportar respostes al repte de sobreviure en l’ambient en el que estem. Els humans hem destacat per la nostra capacitat d’adaptació, gràcies a aquests circuits que ens permeten anar desgranant estratègies per tal de superar els obstacles que se’ns van presentant.

Aquesta organització bàsica fa que, com explica David Eagleman, la nostra ment s’assembli més a una comunitat de veïns que a un homuncle que intenta anar solucionant els problemes. Això, en la majoria de casos, ens resulta difícil d’acceptar, ja que el jo conscient, el que té la veu del narrador de la nostra vida, ens dóna la sensació de ser un tot sense fissures. Però aquest jo, en el fons, només és el portaveu de la comunitat de veïns, la persona que tracta amb l’exterior. Mai dóna fe de les lluites pel poder que han tingut lloc durant les reunions. Ni de les dinàmiques que condueixen el grup a prendre unes decisions i no unes altres.

El mindfulness ens dóna l’oportunitat de ser conscients de la nostra estructura mental, de cóm funcionem. El mindfulness, i la informació que ens permet etiquetar el que està passant en la nostra ment, ens dóna l’oportunitat de veure en quin moment es despleguen estratègies que ens arrosseguen a donar unes respostes i no unes altres (vegeu, per exemple, l’entrada http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/06/un-exercici-mindfulness.html).

L’altra dia vaig tenir l’oportunitat d’experimentar el desplegament de diferents mòduls mentals, d’una manera que no recomano a ningú, però que em va ajudar a veure, de manera pràctica, el que suposa la presència en acció. Feia una setmana que em sentia molt carregada de l’esquena, concretament, tenia una contractura al costat de l’escàpula esquerra que veia que estava “propagant” la seva tensió cap a la zona cervical. A més, notava com el desplaçament d’una vèrtebra cervical, no em deixava relaxar el coll. Les molèsties eren suportables i les podia anotar i obviar sense massa problemes. Seguia amb el meu programa d’exercici habitual, cosa que em feia pensar que amb el temps i la visita a la meva fisioterapeuta de capçalera (gràcies Bàrbara Moragues i Iolanda!!!), programada per la setmana següent, em portaria a tornar estar bé aviat.

El fet és que aquest dia en concret, quan em vaig llevar amb un bot per tal d’aturar el despertador, el cap va començar a rodar. Al principi vaig notar que no podia mantenir la verticalitat: simplement, el cap no aconseguia posar-se en línia amb la columna. Mentre uns circuits del meu cervell intentaven trobar la manera de recuperar el control de la verticalitat, uns altres van començar a buscar la raó per la qual estava passant el que estava passant. A més, notava de fons una certa perplexitat per la situació, una valoració, encara relativament neutra, del que estava passant. Al mateix temps que la part analítica de la meva ment es centrava en el que era més probable que passés, em vaig dir “la contractura i el desplaçament de la vèrtebra estan comprimint un nervi a nivell cervical”, la meva amígdala va posar-se en marxa i es va produir una resposta de “lluita/fugida” amb tots els elements pertinents: taquicàrdia, sudoració, tensió muscular...

En aquells moments, amb tot el guirigall dels diferents circuits funcionant de manera independent, vaig ser, per un moment, conscient del que passava. Havia d’acceptar el que passava. Havia de renunciar, de moment, a seguir amb la meva vida i centrar-me en alleujar la compressió que era l’origen de tot aquest desplegament. Vaig seure’m i vaig intentar relaxar l’esquena tant com vaig poder. El meu cos seguia activat, amb una resposta del meu sistema nerviós simpàtic enèrgica, amb una suor freda que va fer que el pijama quedés humit. Vaig acceptar que seria així durant una estona. Em vaig deixar anar. I, a poc a poc, tot el que havia començat va anar acabant.

Al final, després d’una dutxa, un berenar i una estona de lectura, estava més a prop del que era un funcionament normal. Sabia que si podia fer el que havia de fer, anar a fer unes hores de feina, s’activaria el meu “mode estar pendent del que passa a una altra persona” i així em veuria fora del “mode què és el que està passant i no sé si m’he de preocupar”. I així va ser.

Quan em passen coses d’aquestes, en primer lloc agraeixo la sort de saber com afrontar-ho; en segon lloc, estic més a prop d’entendre la desesperació de sentir com les respostes de por t’engoleixen i de com es perpetuen; i, finalment, en tercer lloc, sento que puc aprofitar aquests moments per a intentar operativitzar més l’ajuda que m'agradaria donar a les persones que confien en jo.

Bona reflexió!