Benestar emocional

Ésser conscient de la pròpia ment i de com funciona pot ser molt útil per tal d’aconseguir viure més temps i millor . Això és el que conclou l’estudi Terman Study que va iniciar-se al 1921 i que encara es duu a terme (vegeu l’article d’ Eric Baker http://www.bakadesuyo.com/2014/06/life-lessons/?utm_content=buffer04c2d&utm_medium=social&utm_source=twitter.com&utm_campaign=buffer ). De fet, no ser conscients dels propis sentiments, per exemple, pot esdevenir un obstacle pel rendiment i pel benestar. En   certa manera, podríem dir que creem les nostres vides, que les anem construint en funció del significat que atribuïm als fets . El nostre comportament està condicionat per aquesta atribució de significat que, per la seva banda, s’articula en un discurs del que desapareixen determinats fets per tal que la narració que construïm conservi una certa coherència. Necessitem sentir que estem segurs i, per això, de forma inconscient deixem de banda determinada informac

El tacte és el primer dels nostres sentits que es desenvolupa i ens proporciona una de les formes fonamentals que tenim d’entrar en contacte amb el món. La pell i els seus receptors constitueixen el més antic i el més extens dels nostres òrgans. Hem de pensar que un home adult té uns 18.000 centímetres quadrats de pell, el que constitueix entre un 16 i un 18% del seu pes corporal (busqueu a scholar google l’article de revisió d’Alberto Gallace i Charles Spence, The science of interpersonal touch: An overview ). El tacte està governat per una sèrie de receptors que poden distingir múltiples variacions dels estímuls provinents de l’exterior. Poden discriminar matisos sobre la rapidesa, la intensitat, la temperatura, el dolor... Alguns receptors només reaccionen quan reben una carícia, altres només quan l’estímul és dolorós. N’hi ha que responen amb sensacions de picor. Com assenyala Maria Konikova en un article recent (vegeu http://www.newyorker.com/science/maria-konnikova/p

Des de fa mesos ronden pel meu escriptori digital una sèrie d’articles sobre el problema de transvasar informació sobre aprenentatge des del punt de vista neuropsicològic cap al món de l’educació . Aquesta és una empresa fallida: en la majoria de casos, el que arriba als mestres i educadors són idees no contrastades que el que fan és impedir construir un sistema educatiu basat en l’evidència, és a dir, científic. De fet, en un dels articles (vegeu http://www.nature.com/articles/nrn3817.epdf?referrer_access_token=fupNc0wSFV2pt3f4Kf_CxNRgN0jAjWel9jnR3ZoTv0NI2PyV4TV905bV4Ao8Po7CKHWhIbBua24O79Bh5iBv_qU7MLlMZrQanTTsTNZ46Ixftc9T5Al0ITTIqQ5J8QQ_nKRgIXPoxdeoqFz-OkDP9HjkmP2HavmLT_Mbuqt5fKvzjFw16dBKPRREvgEMX7wvHSNrMQHtPdQuVLFKorRFiQ%3D%3D&tracking_referrer=bigthink.com ) es parla del que anomenen “ neuromites ”, és a dir, conceptes teòricament derivats del coneixement científic i aplicats a les aules, però que realment només són idees falses sobre el funcionament del procés d’aprenenta

L’altra dia un jovenet m’explicava que, no sap com, però que en moltes ocasions es troba immers en una escalada emocional que el porta a discussions que no sap com acabar . S’enfada tant, que ara comença a estar preocupat per això, ja que troba que no té massa sentit perdre el control per minúcies. Ha pogut notar que aquestes situacions es van repetint, sempre amb les mateixes persones i amb els mateixos ingredients: una frustració (una cosa que no surt o que no pot fer) comporta una escalada de tensió que acaba amb una discussió pujada de to. Vam acabar parlant de que el que li estava passant, era una demostració de la seva pertinença a l’espècie; realment, venim cablejats amb respostes davant determinades situacions i, en aquest cas, la resposta a la frustració despertava un patró emocional de ràbia que feia que “ataqués” a tot el que se li posava al davant . Aquestes reaccions el deixaven amb la sensació d’estar “ posseït ” per la pròpia dinàmica de la resposta i, ara, desp