Els tres elements de les relacions: l'ego

“LA VULNERABILITAT no és una debilitat, una predisposició puntual o alguna cosa que podem evitar, la vulnerabilitat no és una elecció, la vulnerabilitat és el corrent subjacent, sempre present i permanent, del nostre estat natural. Fugir de la vulnerabilitat és fugir de l’essència de la nostra pròpia naturalesa, l’intent de ser invulnerable és l’intent inútil de convertir-nos en el que no som i, de forma més especial, d’allunyar-nos de poder entendre el dolor dels altres. De manera més seriosa, refusant la nostra vulnerabilitat refusem l’ajuda que necessitem en cada gir de la nostra existència i immobilitzem els fonaments essencials, canviants per les marees i dependents de les converses, de la nostra identitat” David Whyte “Consolations”

Heidi Grant Halvorson, en el seu llibre “No one understands you and what to do about it”,  explica que el cervell és un sistema que intenta interpretar el que passa de la manera més poc costosa possible i, per això, el que fa és filtrar la informació i treure conclusions ràpides. Això suposa que, en la majoria de situacions no pensem de manera conscient, sinó que, de manera automàtica, decidim si algú ens cau bé o no, ens interessa o no.

El nostre cervell, explica Grant Halvorson,cada vegada que es troba amb algú amb el que es pot tenir una relació potencial, analitza tres elements, sempre de manera automàtica: la confiança, el poder i el que suposa la interacció pel sentit del “jo”.

La confiança, el filtre que decideix si algú nou és de fiar o no, és amic o enemic, s’activa cada vegada que coneixem algú nou. El poder, el segon dels filtres, es posa en marxa sempre que hi ha un desequilibri en la capacitat d’influència, sobretot quan l’altra persona té relativament més poder que nosaltres. Les conseqüències pel sentit del “jo”, és el tercer filtre que es posa en marxa per a decidir si la interacció suposa una amenaça per a la nostra autoestima.

Grant Halvorson explica que la missió del filtre del jo o de “l’ego” és preservar l’autoestima i d’augmentar-la. Al final, l’objectiu és sentir-nos bé amb nosaltres mateixos. Per entendre com ens afecta aquest filtre, el primer que hem de recordar és que l’autoestima es basa en elements idiosincràtics, és a dir, que estan en funció del que cada persona considera important. Sí que n’hi ha que són significatius per a molta gent, per exemple la feina, la intel·ligència, la posició social o l’atractiu. I, en la majoria de casos, l’autoestima ve de tota una sèrie de comparacions resultants de la pregunta, més o menys inconscient, “Com soc jo comparat amb altres persones?”.

En la majoria de nosaltres, aquestes comparacions acaben bé i donen lloc al que s’anomena optimisme il·lusori: el fet de creure que és més probable que ens passin coses bones a nosaltres i que ho és menys que ens en passin de dolentes. En una dosi raonable, l’optimisme il·lusori ens fa la vida més fàcil, fa que ens esforcem més i que tinguem una actitud més positiva davant les dificultats.

Grant Halvorson explica que el filtre de l’ego té en compte dues coses a l’hora de veure si les accions d’algú suposen una amenaça per la nostra autoestima: la rellevància i la proximitat. La rellevància fa referència a fins a quin punt el que fa la persona en qüestió, i si ho fa millor que nosaltres, té importància en la nostra vida. Per exemple, si la persona és un professional de l’esport, el que faci, a no ser que nosaltres també ho siguem, no té massa impacte en el nostre ego ni en la nostra autoestima. Una altra cosa seria una amiga i la seva vida social o un company de feina a qui les coses li van molt bé...

La proximitat, per altra banda, té a veure amb la presència que la persona té en la nostra vida: És una persona que veiem amb freqüència? És una persona que tenim molt present, ja que emocionalment és molt significativa? Així, entre els petits, els germans generen més activitat en el filtre del jo que els cosins, ja que els primers són un punt de referència més important.

La rellevància i la proximitat són dimensions. És a dir, podem tenir situacions en les que ens veiem interaccionant amb persones que té poca rellevància el que fan i que són poc pròximes. En aquest cas, el nostre ego no es sentirà amenaçat pel que diguin o facin. Una segona combinació possible, que donaria un sentit moderat d’amenaça al nostre ego, seria el cas d’algú amb poca rellevància pel que fa (té una vida que no té a veure amb la nostra), però que sentim molt pròxim (un germà, un pare, un amic proper...). En aquest últim cas, un comentari que semblés crític, encara que penséssim que l’altra persona no pot estar al corrent del que nosaltres fem, ens afectaria l’ego, pel fet que la persona ens importa.

Una altra combinació vindria d’algú que no veiem gaire i amb qui no tenim lligam de proximitat, però que sentim que té rellevància, ja que treballa, per exemple, en el mateix camp que nosaltres. En aquest cas, el nostre ego, i la nostra autoestima, es sentiria moderadament amenaçat. Finalment, la màxima amenaça pel nostre ego, les situacions en què estaríem més pendents de la nostra autoestima, seria en el cas d’una gran rellevància i una gran proximitat. Un exemple molt clar és el cas dels fills o dels pares. Els pares tenim un gran poder sobre l’autoestima dels fills, per la posició de rellevància i proximitat. En funció de com tractem a les persones que tenim més a prop, aquestes podem veure afectada la seva autoestima i construir el que pot ser un vincle insegur, una sensació de no ser prou, de no fer prou, de no tenir mai prou.

Quan ens sentim amenaçats en la nostra autoeestima, els humans solem recórrer a una sèrie d’estratègies:

1.- Si algú es sent amenaçat per les nostres habilitats o els nostres èxits, el que farà normalment serà desvaloritzar-nos destacant una altra dimensió en la que no ens veiem afavorits, alguna cosa que no fem massa bé o indicant que pertanyem a un grup que no és el seu i que, per tant, hi poden atribuir elements negatius.

2.- El perceptor pot decidir que, ja que som del seu grup, les nostres habilitats o èxits ho són pel fet de ser dels “seus”, de manera que ja no es consideren una amenaça a la seva autoestima.

3.- El perceptor pot desmarcar-se del tema, decidint que el camp en el que es manifesten els nostres èxits no “és important”. Així, fer bé el que fem no té cap mèrit, segons el perceptor.

4.- Una altra forma que pot tenir el perceptor per tal de no sentir-se malament com a efecte de la comparació amb els nostres èxits és, simplement, evitar-nos a nosaltres o a la conversa en la que pugui sortir res del que tingui a veure amb les nostres habilitats. Germans, amics, amants, col·legues poden deixar de veure’ns per tal de no sentir-se malament com a resultat de la comparació que el filtre de l’ego fa.

Com podeu veure, en la majoria dels casos, es pot aconseguir mantenir l’autoestima però amb el cost del dolor: dolor per la desvalorització, dolor pel rebuig, dolor per la distància... Si no anem en compte, nosaltres mateixos ocasionem aquest dolor i patim la pèrdua de relacions significatives.

Grant Halvorson aconsella que ens plantegem si tenim o podem tenir una relació de proximitat amb algú i fins a quin punt les nostres habilitats o èxits poden ser rellevants per la persona amb la que ens estem relacionant. Per tal d’evitar problemes, proposa tres estratègies:

• Sigues modest. No facis que els altres es sentin malament, recalca les teves limitacions.
• Permet que els altres s’autoafirmin. Demana quins són les seves metes, els seus valors, els moments dels que estan més orgullosos, els seus somnis. Demana’ls consell. Fer sentir bé als altres, neutralitza les pors procedents del filtre de l’ego. Però fes això de manera que vegin que t’interesses de forma genuïna per coneixe’ls. En cas contrari, si simplement ens dediquem a “tirar floretes”, la persona no es sentirà millor, sinó pitjor. 
• Emfatitza el sentit del “nosaltres”. Mira de trobar punts en comú, objectius, metes, valors sobre els quals es pugui construir un “nosaltres” que inclogui tots els participants en la interacció. Així, les fonts d’autoestima seran compartides.

Bona reflexió!

P.S. I si ens permetéssim ser més vulnerables i acceptéssim la nostra por a quedar “pitjor”? I si ens tractéssim amb compassió, acceptant que les nostres pors són humanes i compartides?