Acceptar l'opció B

“Si tornéssim als antics, veuríem que hi ha tres narracions –que són als primers relats escrits que tenim: tracten de la pena, tracten de la redempció, tracten d’un viatge- el viatge de l’heroi...” Cheryl Strayed “Wild”

Aquests són fragments de la carta que escriu Sheryl Sandberg, l’executiva en cap (COO) de Facebook, quan s’acompleixen 30 dies de la mort del seu marit Dave (vegeu https://www.facebook.com/sheryl/posts/10155617891025177:0 ):

“Un amic meu de la infància que ara és rabí em va contar recentment que la pregària on-line més potent que ha llegit mai és: “No em deixis morir mentre encara estigui viu”. Mai hauria entès aquesta pregària si no hagués perdut en Dave. Ara l’entenc.

Penso que quan passa una desgràcia se’ns planteja una elecció, Pots quedar instal·lada en el buit, en la buidor que emplena el teu cor, els teus pulmons, que disminueix la teva habilitat de pensar o inclús de respirar. O pots intentar trobar-hi sentit. Aquests darrers trenta dies, he passat molts dels moments perduda en el buit. I sé que molts moments en el futur també seran consumits per la vasta buidor.

Però quan pugui, vull triar la vida i el sentit.

I això és pel que estic escrivint: per marcar el final del sheloshim (perìode de dol jueu) i retornar part del que els altres m’han donat. Encara que l’experiència de la pèrdua és profundament personal, la valentia dels que han compartit les seves pròpies experiències m’ha ajudat a travessar-ho. Alguns dels que m’han obert els seus cors són els meus amics més íntims. Altres són desconeguts que han compartit la saviesa i els seus consells de manera pública. Per això comparteixo el que he après amb l’esperança de que pugui ajudar a altres persones. Amb l’esperança de que puguin trobar algun sentit a la tragèdia.

He viscut trenta anys durant aquests trenta dies. Som trenta anys més trista. Em sento trenta anys més sàvia.

He guanyat un enteniment més profund del que suposa ésser mare, tant en l’agonia que sento quan els meus fills criden i ploren com en la connexió que la meva mare té amb el meu dolor. Ella ha intentat omplir el buit del meu llit, abraçant-me cada nit fins que m’he adormit plorant. Ella ha foragitat les seves pròpies llàgrimes per tal de deixar espai per les meves. Ella m’ha explicat que l’angoixa que sento és la meva i la dels meus fills i he entès que té raó i he vist el dolor en els seus propis ulls.

He après que jo realment mai sabia què dir als altres quan ho necessitaven. Penso que abans ho feia tot malament; intentava assegurar a la gent que tot aniria bé, pensant que l’esperança és la cosa més confortant que podia oferir. Un amic meu en l’estadi avançat d’un càncer em va contar que la pitjor cosa que la gent li podia dir era que “Tot anirà bé”. La veu dins el seu cap volia cridar, Com saps que tot anirà bé? No entens que em podria morir?Aquest darrer mes he entès el que em volia ensenyar. L’autèntica empatia a vegades no és insistir en que tot anirà bé sinó en reconèixer que no va bé. Quan la gent em diu “Tu i els teus fills tornareu a ser feliços”, el meu cor em diu Sí, jo ho crec, però jo no tornaré a sentir una joia pura mai més. Aquells que han dit “Tornaràs a trobar una nova normalitat, però mai serà com abans” em conforten més perquè coneixen i parlen de veritat. Inclús un simple “Com estàs?” –gairebé sempre preguntat amb la millor de les intencions- està millor en la forma “Com estàs avui?”. Quan em demanen “Com estàs?” em reprimeixo de disparar El meu home es va morir fa un mes, com et penses que estic? Quan sento “Com estàs avui?”entenc que la persona sap que el millor que puc fer ara és viure un dia cada dia. (...)

He après que ho podem sentir tot com a efímer –i potser que ho sigui. Que sigui el que sigui sobre el que et recolzes pot fugir de sota sense que hi hagi cap avís previ.(...)

He après a demanar ajuda –i he après quanta ajuda necessito. Fins ara, havia sigut la germana gran, l’executiva, l’executora i la planificadora. No havia planificat això, i no era capaç de fer gairebé res. Els meus íntims agafaren el control. Planificaren. Arranjaren. Ells em digueren on m’havia de seure i me recordaren què havia de menjar.. Encara em donen molt suport a mi i als meus fills.

He après que la resiliència es pot aprendre. Adam M. Grant m’explicà que hi havia tres coses crítiques per a la resiliència i que podia treballar-les a les tres. Personalització –ésser conscient de que no era culpa meva. Em va dir que prohibís la paraula “perdó”. Dir-me a mi mateixa una vegada i una altra No és culpa meva. Permanència –recordar que no em vull sentir així per sempre. Anirà millor. Omnipresència –això no ha d’afectar cada àrea de la meva vida; l’habilitat per a compartimentar és saludable.

Per a mi, iniciar la transició per a tornar a la feina ha estat alliberador, una ocasió per a sentir-me útil i connectada. Però ràpidament vaig descobrir que inclús aquestes connexions havien canviat. En molts dels meus companys hi veia por als seus ulls quan m’hi apropava. Jo sabia per què –ells volien ajudar, però no sabien massa bé com. Ho havia de comentar? No havia de dir res? I si ho mencionava, què dimonis havia de dir?Em vaig adonar que per a recuperar la proximitat amb els col·legues, cosa sempre molt important per a mi, m’havia de deixar anar. I això significava mostrar-me més oberta i vulnerable del que mai havia estat. Vaig dir als meus col·laboradors més íntims que podien demanar-me el que fos i jo respondria. I també vaig dir que estaria bé que ells parlessin de com es sentien. Una companya va contar que ella havia conduit cap a casa meva moltes vegades, però que no arribava perquè no estava segura de si havia de venir a veure’m. Un altre company que es paralitzava quan jo era a prop, preocupat per dir el que no tocava. Parlant-ne obertament va superar aquesta por. Un dels meus còmics favorits de tots els temps és el d’un elefant en una habitació contestant al telèfon, dient, “Aquí l’elefant”. Una vegada escomès l’elefant, som capaços de treure’l fora de l’habitació. (...)

He après a agrair. Gratitud real per les coses que donava per suposades abans –com la vida. Amb el cor trencat com el tinc, miro els meus fills cada dia i estic contenta que siguin vius. Aprecio cada somriure, cada abraçada. Ja no dono cap dia per suposat. Quan un amic em diu que odia els aniversaris i que no ho celebrarà, el miro i a través de les llàgrimes dic, “Celebra el teu aniversari, cap de suro. Tens sort de poder-ho fer cada vegada que ho fas”. El meu proper aniversari serà depressiu com l’infern, però estic decidida a celebrar-lo en el meu cor més que qualsevol altra que hagi celebrat.(...)

Parlava amb un d’aquests amics sobre una activitat amb els nens que en Dave no era aquí per fer. Quan ell va venir amb un pla per substituir a Dave, vaig plorar, “Però jo vull en Dave. Jo vull l’opció A”. Ell em va abraçar i em va dir, “L’opció A no està disponible. Així que anem a acceptar la merda de l’opció B”.

Dave, per a honorar la teva memòria i criar els teus fills com mereixen créixer, jo prometo fer tot el que pugui per acceptar la merda de l’opció B. I inclús ara que ha acabat el sheloshin, encara estic de dol per l’opció A. Sempre estaré de dol per l’opció A. Com Bono cantava, “No hi ha final pel dolor...i no hi final per l’amor”. T’estimo, Dave”