El sistema immunitari i els estats d'ànim

"Aquestes últimes defenses són el que coneixem com a anticossos i, com veurem, estan menys actius quan sentim vergonya, culpa i depressió."

 

 

 

Robert Trivers és un dels màxims exponents de la teoria social basada en la selecció natural. És un referent científic en temes com l’altruisme, la inversió paternal, la selecció sexual, els conflictes entre pares i fills, la proporció entre sexes i la tendència a l’engany i a l’autoengany. El seu darrer llibre “La insensatez de los necios” analitza aquest últim tema: com l’engany i l’autoengany condicionen la vida humana, des del nivell dels governs, les guerres, la religió, l’economia, fins a la dimensió de la presa de decisions individuals.

En un dels apartats d’aquest llibre parla del sistema immunitari i la seva relació amb factors com l’autoengany, el fet de reprimir el malestar i els estats d’ànim en general. El sistema immunitari consumeix molts recursos corporals, es creu que al mateix nivell que el cervell, sobre un 20% de l’energia que necessita l’organisme en estat de repòs. Pot actuar com una reserva d’energia i de proteïnes i és molt flexible a l’hora de transferir costos i beneficis d’una funció a una altra. Considerem que estem en perill i hem d’usar els recursos en afrontar-lo? Doncs ens ocuparem d’una possible malaltia en un altre moment. Tot això pot tenir efectes considerables sobre la salut.

El nostre sistema immunitari envia molts tipus de cèl·lules amb la funció de detectar, inutilitzar, engolir i destruir els organismes invasors. Una part d’aquest sistema és innat, de manera que funciona de forma automàtica, com una primera línia de defensa. Una altra part, depèn de l’experiència i de l’aprenentatge: produeix defenses específiques contra organismes als que el nostre cos ja s’ha enfrontat. Aquestes últimes defenses són el que coneixem com a anticossos i, com veurem, estan menys actius quan sentim vergonya, culpa i depressió.

L’esgotament del sistema immunitari després de lluitar contra una malaltia, també té efectes sobre l’estat d’ànim. Hem de pensar que l’augment d’un sol grau centígrad de temperatura corporal fa que gastem un 15% més i que la presència d’elements patògens pot duplicar el cost metabòlic per unitat de temps i originar una pèrdua de proteïnes de l’ordre del 20%. Així, el sistema, per tal de restablir-se, segrega una hormona que actua sobre el cervell, de manera que la persona es sent incapaç de fruir de la vida, mostrant apatia i falta d’interès. Així, després d’una malaltia i amb l’objectiu de recuperar-se, el sistema immunitari fa que les altres activitats no ens produeixin plaer, de forma que l’experiència es viu com un estat depressiu. Dormir, també, es converteix en una activitat més important per tal de recuperar-nos.

Els corticoesteroides, produïts com a resultat de l’estrès, són immunosupressors. Els sistema immunitari cedeix els seus recursos per tal que el cos lluiti contra la causa del malestar. Per altra banda, sembla ser que l’activació del sistema immunitari per una malaltia pot ocasionar una disminució en l’aprenentatge, ja que aquest o no deixa que el cervell usi determinades substàncies químiques vitals per a la consolidació del coneixement o amb la disminució de la son i de les seves fases no deixa que es fixi el record del que s’ha après. Així, els dos sistemes serien complementaris: com millor es troba un d’ells (el sistema immunitari), millor funciona l’altra (el cervell).

Així, Trivers cita investigacions que demostren que el fet d’expressar, encara que sigui per escrit, els pensaments relatius a un trauma millora les funcions immunitàries. El fet d’afrontar un trauma causa un sentiment negatiu al principi, però els efectes immunitaris són positius; a més, a llarg termini també millora l’estat d’ànim. Els estudis mostren que si en els escrits apareixen paraules positives, la nostra salut millora. També ho fa quan n’usem un nombre moderat de negatives (si no n’apareixen pot ser un signe de negació, cosa que té efectes negatius sobre el benestar) i quan apareixen diferents perspectives, no només la de la pròpia persona (seria com mirar-lo amb altres ulls, cosa que dóna una certa distància). 

Per altra banda, amagar certs traumes o l’orientació sexual està correlacionat amb més problemes de salut (grip, tensió arterial alta, càncer, mals de cap, etc.). Negar, per exemple, el fet de ser portador del virus del sida està correlacionat amb funcions immunitàries més dèbils i/o amb un avanç més ràpid de la malaltia.

Trivers, davant aquest allau de dades, afirma que la veritat sembla ser saludable per l’organisme: el sistema immunitari és més fort i, a més, l’autoconsciència fa menys probable que es facin conductes autodestructives i fa més probable adoptar mesures més efectives per tal de tractar amb el problema.

La música relaxant i la clàssica escrita amb una tonalitat major tenen un efecte positiu sobre el nostre sistema immunitari, de manera que es poden observar augments de fins un 14% en una important substància química, mentre que el renou pot ocasionar una disminució d’aquesta fins a un 20%. Per altra banda, els estats d’ànim positius augmenten la producció de dopamina i de serotonina. La dopamina modula el funcionament del sistema immunitari i té efectes positius sobre el funcionament cognitiu i immune. Els afectes negatius tenen un cert efecte sobre aquests aspectes, però no són tan clars.

Finalment, destacar que Trivers cita una sèrie d’estudis que mostren que sobre els seixanta anys les persones comencen a presentar un “efecte de positivitat”, és a dir, comencen a no prestar atenció a la informació negativa, de manera que no la tenen en compte i, per tant, no la recorden. No és una negació, sinó un filtratge que fa que no hi hagi efectes negatius immunitaris.

Trivers apunta que tard o d’hora s’acabarà demostrant que un sistema immunitari òptim fa que ens sentim feliços i optimistes.

Bona funció immunitària!