Passa al contingut principal

La fragilitat de l'existència



Les necessitats bàsiques de l’ésser humà poden resumir-se en tres: autonomia, competència i relacions. Necessitem sentir que podem decidir el que volem, que tenim un cert grau de control sobre la nostra pròpia vida (autonomia). Necessitem sentir que valem, que som capaços d’aconseguir el que ens proposem, d’aprendre i d’arribar a superar els nostres propis límits (competència). Necessitem sentir-nos connectats, veure’ns en els ulls dels altres, sentir que formem part d’un “nosaltres” que ens permeti veure’ns com a part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos (relacions).


L’altra dia, en una conversa sobre la fragilitat de la vida, parlàvem de la facilitat amb la que perdem de vista la importància de dedicar temps al que ens omple més quan les coses van molt bé o van maldades: la possibilitat de compartir el que ens passa amb altres persones. Com és que en una possible llista de prioritats la majoria de nosaltres posaria les relacions en un primer lloc, però en realitat és a la qüestió a la que dediquem menys temps? Què ens passa als humans, la majoria de vegades abduïts per la necessitat de consolidar la nostra posició material o per tasques que, en el fons, no acabem de trobar importants?


Hem perdut de vista el fet de la fragilitat de l’existència? La vida ens sorprèn amb problemes que sempre pensem que passen a casa dels altres. I acceptar la desgràcia ens posa en la situació d’haver d’admetre que el món no és tal i com esperem que sigui, sinó que és tal com és. No recordem que les pèrdues formen part de la normalitat de la vida. Fins que passen. I llavors, ens trobem amb què en el mapa de la nostra existència han fet acte de presència tota una sèrie d’accidents geogràfics que ens fan el camí difícil i, en la majoria d’ocasions, ens deixen durant un temps perplexos i col·lapsats.


Llavors, en els moments en què la vida es destarota, sabem que només la companyia dels que apreciem pot fer menys dolorosa l’acceptació de la pèrdua. Ni el que hem aconseguit, ni la nostra posició, ni cap altre element material ens pot conhortar en aquests moments. El dolor és més fàcil de portar si és compartit. Si no, quan ens trobem amb què el malestar que sentim no el reconeix ningú, passem del dolor al patiment, passem a sentir-nos bloquejats per la força dels sentiments i lluitem en contra de les nostres emocions o fem el que podem per adaptar-nos al que s’espera de nosaltres: seguir endavant.


Les pèrdues ocasionen dolor, però el patiment és opcional. Només passem a sofrir quan no ens sentim recolzats, quan no podem deixar anar els nostres sentiments. I el procés del dol, avui, és més difícil que en generacions anteriors pel fet que s’espera que ràpidament ens tornem a situar en el camí de la normalitat. I no, no podem accelerar el procés per la simple voluntat de fer-ho. El canvi que comporta un dol és un procés lent, que té una durada mitjana d’uns dos anys, fins que al cervell li queda clar que la persona o la relació ja no hi és i només podem trobar-la en el nostre espai emocional.


Els dols d’un temps, amb els seus vestits negres i l’eliminació temporal de les celebracions, donava molt temps per tal de seguir aquest procés. Ara, en el moment en què les persones es troben més aclaparades per la pèrdua, sobre el mes o els dos mesos, s’espera que tornin a la normalitat. I aquesta idea deixa a molta gent sola en el camí, envoltada de persones que no acaben d’entendre l’actitud de “poca superació” que tenen els que pateixen la pèrdua.


Tots, tard o d’hora, passarem per un procés de dol. Tots passarem per les tasques d’acceptar el canvi i de reconstruir el sentit de la nostra vida. Només amb una vida centrada en els nostres valors podem trobar la força per a superar el que ens anirem trobant. Només amb una vida centrada en els nostres valors podem arribar a viure amb sentit, entrega i passió.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Les fortaleses personals

Martin Seligman, el màxim exponent de la Psicologia Positiva, presentava en el seu llibre “ La auténtica felicidad ” la seva teoria sobre les fortaleses, característiques de la personalitat que ens permeten aprendre, fruir, estar alegres, ésser generosos, solidaris i optimistes. L’avantatge de conèixer aquells trets que ens permeten generar estats positius és que si identifiquem les nostres fortaleses podem planificar les nostres activitats de forma que es manifestin el màxim possible i, així, entrar en el cercle virtuós de les emocions positives . Seligman parla de 24 fortaleses que s’agrupen en els següents apartats: saviesa i coneixement, valentia, humanitat i amor, justícia, temprança i, finalment, transcendència . En la seva web www.authentichappiness.org es pot trobar tot el qüestionari. La saviesa i el coneixement suposen una puntuació sobre la curiositat, l’amor pel coneixement, la capacitat de judici, l’enginy, la intel·ligència social i la perspectiva .

7 coses que hem d’aprendre sobre les emocions

Les persones amb agilitat emocional  “són capaces de tolerar alts nivells d’estrès i de resistir els embats, mentre encara continuen implicades, obertes i receptives. Elles entenen que la vida no sempre és fàcil però continuen actuant d’acord amb els seus valors més profunds i persegueixen les seves metes més grans a llarg termini. Experimenten sentiments com la ràbia i la tristesa –i qui no?- però les afronten amb curiositat, autocompassió i acceptació. I, més que deixar que aquests sentiments les guiïn, les persones amb agilitat emocional es centren de manera efectiva –amb tots els seus defectes- en les seves ambicions més elevades” https://benestaremocional.blogspot.com.es/2017/02/agilitat-emocional.html “Kashdan  i Biswas-Diener expliquen que quan el cervell emocional es posa en marxa i s’inicia una resposta d’alarma o ansietat es produeixen una sèrie de coses: es millora la percepció, amb una visió amplificada, que permet veure coses que estan a una gran distància, i una es

Estimat Pere, avui fa 6 anys...

“Si la mort és una pregunta, nosaltres mirem de respondre-la pensant en la teva com a indicació de que hem d’acceptar el que ve, hem de fer el millor pels altres i hem d’intentar aprendre del que ens va passant. I, també, com ens recorda Maria Konnikova en el que ella anomena “El gran farol”, hem de fer com si, al final, tinguéssim prou força per fer-ho bé, el millor possible.” https://benestaremocional.blogspot.com/2022/07/estimat-pere-avui-fa-5-anys.html “Tal dia com avui, dos dies abans de morir, els de pal·liatius van dir-te que la vida s'escolava del teu cos de manera definitiva... I vas enfonsar-te unes hores per tornar a renéixer amb més força per tal de poder despedir-te de tothom, de dir les darreres paraules, de tancar la teva història i la que havies compartit amb nosaltres... Vas donar les gràcies i vas dir que estaves molt content de la família, de cada un de nosaltres...” https://benestaremocional.blogspot.com/2020/07/estimat-pere-ara-fa-3-anys.html “En Pere,