Els reptes que ens plantegen les pèrdues

“No som ni carn, ni ossos, ni nervis, sinó el principi que els governa, el principi que regeix les representacions (les imatges que tenim del món) i que en pren consciència” Epictet “Disertacions”

“El que ens envolta no ens pertany; només som els seus depositaris. Comptem amb el seu ús i en podem fruir durant un temps, un temps de duració limitada a gust del propietari, tan pròdig com vulgui. Així, hem d’estar preparats per a satisfer el deute del qual no coneixem el venciment (...) Acostumem-nos a la idea de que els objectes als quals el nostre ànim es complau a vincular-se estan cridats a abandonar-nos” Sèneca “Consolació a Màrcia”

Robert A. Neimeyer, a “Aprender de la pérdida”, ens presenta el dolor, les pèrdues i la tristesa com una part de la vida i ens proposa una actitud activa i de construcció de significat. La construcció de significat fa referència al fet que necessitem passar per un procés que ens permeti tornar habitar la nostra vida, adaptant-la a les noves circumstàncies.  

Tot el que tenim ho podem perdre: la salut, la feina, les relacions... A vegades, fins i tot, ens podem trobar amb crisis que ens marquen la pèrdua d’alguna cosa més intangible: els nostres somnis. Els humans no podem evitar construir relats que, per la seva banda, ens permeten anticipar el que passarà i tenir una certa sensació de control sobre el que ens va passant. Les pèrdues dinamiten la lògica del nostre relat; ens empenyen a trobar una adaptació, una altra visió de la nostra pròpia història.

Neimeyer parla dels reptes marcats per les pèrdues i que, gràcies a la seva superació, permeten fer un bon afrontament del dol. No hem de pensar, però, que és un procés lineal: són reptes que ens permeten aprendre noves lliçons en moments diferents del nostre recorregut vital. Neimeyer descriu els 5 reptes en aquests termes:

• Reconèixer la realitat de la pèrdua. Encara que sembli obvi, és un repte que, en moltes ocasions, resulta difícil de superar. Les emocions que desperta aquest procés són intenses i el resultat de la confrontació amb les limitacions que ens imposa la pèrdua de la persona estimada, del dany rebut o del rol perdut. Acceptar la pèrdua es pot viure, en alguns casos, com una rendició o com un abandonament de la persona estimada, la qual cosa dificulta el procés. A més, hem de tenir en compte que el que ens passa es viu en un context de relacions: formem part d’un sistema familiar o d’una xarxa social que es veu directament afectada per la pròpia pèrdua. Així, acceptar la pèrdua suposa incloure en el procés tots els afectats. No incloure algú suposa, de fet, aïllar-lo en el seu dol, sigui aquest per una mort, per una separació o per un canvi de rol.

• Obrir-se al dolor. En la fase inicial del coneixement d’una pèrdua sol aparèixer un dolor tan intens que ens sol resultar insuportable. Així, el que fem és intentar fer-nos lluny d’aquest malestar. El que passa és que necessitem identificar els matisos dels sentiments despertats per tal de poder abordar-los i ho hem de fer a través de la reflexió o de la conversa. Tanmateix, ens solem resistir a obrir-nos al dolor i aprendre les lliçons que ens ensenya; solem intentar seguir el ritme exterior sense escoltar massa el que marca el nostre interior. L’altra perill el podríem trobar en aquells casos en els que la persona es centra contínuament en el dolor, oblidant-se de qualsevol altra consideració. La solució està en l’equilibri entre l’atenció a la tristesa, la desolació i l’angoixa, per una banda, i la implicació en les tasques domèstiques i laborals, per l’altra. El dol és un procés que fluctua entre el "sentir" i el "fer", en proporcions que depenen de cada individu i del tipus de relació que s’ha perdut. 

• Revisar el nostre món de significats. Les pèrdues fan que les creences que fonamentaven la nostra filosofia de vida trontollin. Podem perdre la sensació de seguretat, podem trobar-nos amb que la pèrdua amenaça el nostre sentit de la justícia. I, davant això, podem reaccionar amb culpa per la nostra falta de previsió o amb la necessitat de tenir cura de les persones que ens necessiten i que fan que revisem les nostres prioritats vitals. Tal vegada, amb la pèrdua, podem descobrir que les nostres creences generaven una sensació falsa de seguretat que ens feia pensar que sempre hi hauria temps pel que considerem realment important.

• Reconstruir la relació amb el que s’ha perdut. Moltes persones, davant una pèrdua, ens empenyen a “seguir endavant”, a “oblidar”. Però la realitat ens demostra que la mort suposa una transformació de les relacions, passant a un plànol de connexió simbòlica. Aquesta connexió generarà un vincle que ens permetrà continuar amb una història vital interrompuda i poder generar un futur ple de sentit.

• Reinventar-nos a nosaltres mateixos. Una part de nosaltres mor quan perdem a algú estimat. La nostra identitat pivota sobre les relacions importants de la nostra vida i la seva pèrdua genera un buit en el nostre interior. Només amb molt esforç construirem una identitat que encaixi amb el nostre nou paper i que tingui una continuïtat amb el nostre jo anterior. Les pèrdues deterioren els fils que ens connecten a les xarxes formades per les persones, activitats i llocs que conformen el que som. El repte consisteix en transformar el que ens connecta amb la persona que hem perdut i establir nous vincles amb el nou món que ha entrat a la nostra vida. La revisió de la filosofia de vida pot fer que possibilitats descartades floreixin i que desenvolupem noves habilitats i interessos. Després de la desestabilització causada per la pèrdua pot venir un nou període de creixement.

Malgrat que en els moments de màxima desesperació no creguem possible el benestar emocional, l’experiència demostra que una vegada afrontats els reptes del dol és possible una vida amb entrega, sentit i passió; és a dir, una vida plena.

 

Diu Neimeyer que el dolor de les nostres pèrdues és un reflex de la força dels nostres vincles i la consciència de la fragilitat de la vida pot ser un recordatori necessari de l’obligació de viure d’acord amb els nostres valors.

 

Bona reflexió!