La vida d’Oliver Sacks

Al juliol del 2013 vaig fer una entrada dedicada als 80 anys del gran Oliver Sacks (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/07/una-vida-amb-sentit-una-vida-amb-passio.html ). Era una entrada en la que es comentava la carta en la que feia balanç dels anys passats i marcava el que volia aconseguir en els que li quedessin. Com assenyalava llavors: “És la carta d’una persona que, a punt dels 80, fa balanç de la seva vida i el primer que troba és agraïment: per tot el que ha viscut, per tot el que ha fet, pels amics, pels col·legues, pels lectors”

Sacks en aquesta carta celebra haver estimat. Sap que és un privilegiat per la seva condició física i demana un poc de sort per tal de poder viure uns anys més i poder fer el que considera les dues coses més importants de la vida: treballar i estimar.

En la carta que segueix i que es va publicar aquesta setmana en el New York Times, també hi demana el mateix, a pesar de la nova situació. La deixo aquí, tal com ell l’ha publicat:

“Ara fa un mes creia que tenia bona salut, fins i tot una salut de
ferro. Amb 81 anys, encara nedo més d’1,5 quilòmetres cada dia. Però
la meva sort s’ha acabat: fa unes setmanes vaig saber que tinc
múltiples metàstasis al fetge. Fa nou anys em van trobar un tumor poc
comú en un ull, un melanoma ocular. Tot i que la radiació i el
tractament amb làser que vaig seguir per eliminar el tumor em van fer
perdre la visió de l’ull, aquest tipus de tumors només desenvolupen
metàstasi en un nombre de casos molt reduït. Tinc la mala sort de
formar part d’aquest 2%.

Em sento afortunat d’haver pogut gaudir de nou anys de bona salut i
productivitat des que vaig ser diagnosticat per primera vegada, però
ara estic a les portes de la mort. El càncer ocupa un terç del meu
fetge i, tot i que el seu avanç pot ser alentit, no hi ha manera
d’aturar el progrés d’aquest tipus de càncers.

Ara és cosa meva decidir què faig amb els mesos que em queden de vida.
He de viure de la manera més plena, profunda i productiva que pugui.
M’inspiren les paraules de David Hume, un dels meus filòsofs
preferits, que, quan als 65 anys va saber que patia una malaltia
mortal, va escriure una curta autobiografia en un sol dia d’abril del
1776. La va titular La meva vida.

“Confio a tenir una dissolució ràpida -va escriure-. La meva malaltia
m’ha provocat molt poc dolor, i, cosa que és encara més estranya, no
m’ha afectat l’ànim en cap moment, tot i la gran decadència física que
he patit. Sento la passió de sempre quan estudio i l’alegria de sempre
quan estic acompanyat”.

He tingut la sort de viure més enllà dels 80 anys, i els 15 anys de
més de què he gaudit en comparació amb Hume han sigut molt intensos
tant en el terreny de la feina com en el dels sentiments. Durant
aquest temps he publicat cinc llibres i he acabat una autobiografia
(força més llarga que les poques pàgines de Hume) que arribarà a les
llibreries aquesta primavera, i tinc uns quants llibres més a punt
d’acabar.

Hume deia: “Sóc… un home de tarannà tranquil, gens temperamental, amb un caràcter obert, social i alegre, capaç d’establir vincles afectius,
poc donat a fer enemics, i de passions moderades”.

En aquest punt no coincideixo amb ell. Tot i que he pogut gaudir de
relacions afectives i amistoses, i encara que no tinc enemics de debò,
no puc dir (ni ho pot fer ningú que em conegui) que sóc una persona de
caràcter tranquil. Ben al contrari, sóc un home apassionat, que
s’entusiasma amb vehemència i que viu les seves passions amb una
absoluta falta de moderació.

I, malgrat tot, hi ha una frase de l’assaig de Hume que trobo
especialment adequada: “És difícil -va escriure- veure la vida amb més
distància de la que jo sento en aquests moments”.

Els últims dies he pogut veure la meva pròpia vida com si em trobés en
una posició molt elevada, en una mena de paisatge, i amb un profund
sentit de connexió amb totes i cadascuna de les seves parts. Però això
no vol dir que hi hagi renunciat, a la vida.

Ben al contrari, em sento intensament viu, i espero i desitjo que, en
el temps que em queda, podré aprofundir les meves amistats,
acomiadar-me dels que estimo, escriure més, viatjar si em sento amb
forces, assolir nous nivells de coneixement i perspicàcia.

Aconseguir-ho requerirà audàcia, claredat i un discurs planer,
intentar posar els meus afers amb el món en ordre. Però també em
quedarà temps per passar-m’ho bé (fins i tot per fer una mica el
ximple).

De sobte sento l’habilitat per concentrar-me en el que importa, per
mirar les coses amb perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui
essencial. M’he de centrar en mi mateix, en la meva feina, en els meus
amics. No tornaré a mirar el programa d’actualitat NewsHour cada nit.
No tornaré a parar atenció a la política o a les discussions sobre el
canvi climàtic.

No és una qüestió d’indiferència, sinó de distància. Encara em
preocupa molt la situació al Pròxim Orient, el canvi climàtic, la
creixent desigualtat… però tot això ja no és cosa meva: són qüestions
que afecten el futur. Em fa content trobar gent jove i amb talent,
fins i tot la persona que després de fer-me una biòpsia va
diagnosticar les meves metàstasis. Sento que el futur està en bones
mans.

Durant els últims 10 anys he sigut cada vegada més conscient de com
morien els membres de la meva generació. És una generació que
desapareix, i cada mort l’he viscuda de manera abrupta, com si
m’arrenquessin una part de mi. No hi haurà ningú com nosaltres un cop
marxem, però ben mirat ningú no és com ningú, mai. Ningú no pot ser
reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot
omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser
un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la
pròpia mort.

No puc negar que tinc por. Però el que més sento en aquests moments és
gratitud. He estimat i m’han estimat; m’han donat molt i he donat una
mica a canvi; he llegit i viatjat, he pensat i he escrit. He tingut
una relació amb el món, la relació especial que mantenen escriptors i
lectors.

Però sobretot he sigut un ésser sensible, un animal pensant en aquest
bell planeta. I només això ja ha sigut un enorme privilegi i una
aventura.”

Gràcies