Quina monada o la capacitat d'alegrar-nos dels èxits dels altres

El meu pare contava que el que li va cridar més l’atenció de la meva mare va ser la seva alegria. Era una al·lota alegre, extravertida i molt activa. I, ara, passats els 80, encara que la vida l’hagi posada en situació d’haver de viure sense el meu pare, amb la mort del meu germà petit i amb el pes dels anys, encara conserva part d’aquests trets.

Una de les seves frases prototípiques és “quina monada!”, filla de la seva política de “quedar bé poc costa” i que ella descriu amb tota normalitat com si fos el més lògic i fàcil del món. Però, no. Ser amable i fer compliments no és el més normal del món. Alegrar-se pels altres, per les coses que han aconseguit o tenen, no és el més normal del món. Fins i tot, quan ho analitzes, és poc freqüent. Poques persones són capaces de mantenir una amabilitat continuada i un reconeixement incombustible de les coses bones dels altres.

La meva mare té aquesta capacitat. La seva actitud esdevé un imant en les situacions socials, de manera que és capaç de tenir una gran quantitat d’informació positiva sobre la vida d’altres persones. La gent la cerca i li transmet la seva alegria per la sort dels seus fills, dels seus néts i familiars. I ella se n’alegra, sincerament. I diu la seva frase: “quina monada!”.

En el seu llibre “Love 2.0”, Barbara Fredrickson parla de les dificultats de moltes persones a l’hora de compartir els èxits dels altres. Fer tal cosa demana un plus de generositat que no tothom té. I proposa treballar-ho, ja que és una de les maneres que les persones tenim per connectar amb els altres, per fruir de moments especials, per experimentar el que ella anomena amor.

En l’entrada del 22 de desembre de 2013 (vegeu http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html), definia amor com tota aquella connexió entre dues persones que comparteixen una emoció positiva. Fredrickson explica que és relativament fàcil compadir-nos dels que ho passen malament (encara que moltes persones trobin difícil expressar-ho). Però no és igual de fàcil fruir dels èxits dels altres. A vegades, ens resulta difícil compartir l’alegria dels moments bons dels altres. I, així, perdem oportunitats de connexió, ja que els esdeveniments bons tenen una relació de 3 a 1 amb els dolents. 

Fredrickson identifica tres obstacles a l’hora de compartir l’èxit dels altres: el primer es presenta en forma de ressentiment o enveja i es pot caracteritzar per la pregunta “Per què ells i no jo?”; el segon, per la presència de l’auto-desqualificació (cosina de la ruminació), veient-nos com a persones amb poca sort i poc dignes de la fortuna que les altres tenen, incapaços, també, de sentir alegria amb els altres; i el tercer tindria a veure amb la indiferència, amb la creença de que els èxits dels altres no tenen cap relació amb la nostra pròpia vida, de manera que quedem desconnectats de la vida dels demés.

Fredrickson ens recorda que les pràctiques meditatives ens ajuden a connectar amb la pròpia humanitat i amb l’anhel compartit per tots els éssers d’estar bé i viure lliures de patiment. A entendre que el dolor i la bona fortuna van i vénen i que podem aprendre a celebrar els èxits dels altres. Aquests moments generen abundants oportunitats de reduir la distància social i estar oberts, forjant situacions de ressonància positiva.

Celebrar la fortuna dels altres, de la mateixa manera que fruïm de la nostra, multiplica les nostres oportunitats de ressonància positiva (amor) i de felicitat. Hem d’aprendre a obrir els ulls i el cor a totes aquestes oportunitats. A més, les darreres investigacions indiquen que oferir suport social quan les coses van bé és una manera més eficient de consolidar relacions que oferir-lo quan les coses van malament.

En el seu llibre, Barbara Fredrickson ofereix una variant de meditació per treballar aquesta capacitat. Es tracta d’obrir-se als sentiments de joia dels altres i sentir-los en nosaltres mateixos. I, gràcies a aquesta pràctica, superar els obstacles del ressentiment, l’enveja, l’auto desqualificació i l’aïllament.

Una altra opció que ofereix l’autora és posar en marxa una pràctica informal: quan ens anem trobant amb diferents persones, aprofitem per identificar signes de benestar o de bona fortuna i desitjar interiorment que la seva bona sort continuï. Aquesta actitud té l’efecte de fer-nos somriure i permetre sentir-nos més a prop dels altres.

Bona pràctica!