La compassió com a camí cap a una identitat sana

"les persones que basen la seva vàlua en sentir-se superiors i infal·libles tendeixen a enfadar-se i a posar-se a la defensiva quan la seva posició es veu amenaçada. En canvi, les persones que accepten amb compassió la pròpia imperfecció no necessiten entrar en aquestes conductes insanes per tal de protegir els seus egos."

 

 

 

Una de les queixes més freqüents entre les persones que pateixen és la de “no tinc autoestima”. L’autoestima és la valoració que fem de nosaltres mateixos com a persones i es considera una de les necessitats bàsiques humanes, juntament amb l’autonomia, la competència i les relacions socials (vegeu l’entrada del 5 d’abril de 2012 http://benestaremocional.blogspot.com.es/2012/04/que-es-el-que-fa-que-una-vida-tingui.html). Tanmateix, l’autoestima com a tal, pot donar lloc a problemes quan en tenim per excés, ja que sol ésser un senyal de viure allunyats de la realitat i d’un excés d’autoengany (vegeu l’entrada del 29 de març de 2014  http://benestaremocional.blogspot.com.es/2014/03/lesser-huma-lanimal-que-sautoenganya.html).

Per altra banda, la necessitat de sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, quan en el camp de l’educació s’ha interpretat en clau de millorar l’autoestima dels nens, ha donat lloc a perversions com el fet de construir identitats “inflades” a base de no contrariar als infants i de convertir-se en cronistes i afalagadors de tot el que sigui positiu, arribant a nivells perillosos pel que fa a la poca resistència a la frustració i a la mala reacció davant els errors que, necessàriament, ens vèiem condemnats a cometre, ja que són imprescindibles en tot aprenentatge.

Davant tot això, determinats autors han començat a reivindicar la necessitat de canviar d’objectiu per tal d’aconseguir una identitat sana. Una de les propostes és la de Kristin Neff en el seu llibre “Sé amable contigo mismo”. Es proposa una actitud que podríem definir com a més realista a l’hora d’autoavaluar-nos, acceptant les nostres zones fosques i, així, poder trascendir-les gràcies a la seva gestió.

La compassió cap a un mateix suposa tres elements fonamentals. En primer lloc, requereix practicar la bondat cap a un mateix, arribant a ser amable i comprensiu en lloc d’alimentar una autocrítica constant. En segon lloc, és necessari que puguem reconèixer el fet de la nostra humanitat, de la maquinària afectiva i cognitiva que portem a sobre i que compartim amb els demés, de manera que ens permetem sentir connectats amb els demés en l’experiència de viure i no aïllats i alienats pel patiment. En tercer lloc, requereix atenció plena o Mindfulness, viure la nostra experiència conscientment i no ignorar el dolor, però tampoc exagerar-lo. Només combinat aquests tres components podrem arribar a l’autèntica compassió amb un mateix que ens permetrà acceptar el malestar i el dolor i transcendir-los.

Es tracta d’entendre els nostres punts dèbils i els nostres fracassos en lloc de condemnar-los. Es tracta de consolar-nos activament, responent a les nostres dificultats de la mateixa manera que ho faríem davant un amic. De fet, aquest és l’únic camí cap a l’objectiu d’aprendre dels errors, d’aprofitar els aprenentatges, d’esdevenir resilients.

Neff conclou que els estudis mostren que la compassió cap a un mateix pot oferir les mateixes avantatges que una autoestima alta, però sense els seus inconvenients. Autocompassió i autoestima solen aparèixer plegades. Si ets una persona compassiva amb tu mateixa, presentaràs una tendència a tenir una autoestima més alta que si et critiques constantment. A més, tendràs menys ansietat i depressió, a més de gaudir de més felicitat, optimisme i emocions positives. Tanmateix, en contrast amb l’autoestima alta, quan les coses vagin malament, si tens una alta autocompassió, tindràs les avantatges d’una gestió serena i d’una reacció resilient. A més, els teus sentiments de vàlua seran més constants.

De fet, les persones que basen la seva vàlua en sentir-se superiors i infal·libles tendeixen a enfadar-se i a posar-se a la defensiva quan la seva posició es veu amenaçada. En canvi, les persones que accepten amb compassió la pròpia imperfecció no necessiten entrar en aquestes conductes insanes per tal de protegir els seus egos. L’autocompassió proporciona la seguretat emocional necessària per tal d’assumir la responsabilitat dels nostres actes, considerar el seu impacte en els demés i afrontar les conseqüències de forma activa.

Per altra banda, el fet de ser compassius amb nosaltres mateixos ens manté més a prop de la realitat, donant-nos una major capacitat de crear relacions properes, autèntiques i de recolzament mutu. Aquesta tendència també possibilita una major comprensió, tolerància i amor en el món de la parella. Quan deixen d’autocriticar-nos i d’avaluar-nos, deixem de tenir la necessitat de preocupar-nos per l’aprovació dels demés i ens podem centrar en les seves necessitats emocionals, sense que el seu dolor o el seu malestar ens desbordi.

Podem practicar l’autocompassió. Gràcies a la pràctica aconseguirem una major tolerància al malestar i una actitud més activa i positiva davant les dificultats. Aconseguirem estar més oberts a les relacions, tal i com explica Barbara Fredrickson el seu llibre “Love 2.0” (vegeu l’entrada del 22 de desembre de 2013 http://benestaremocional.blogspot.com.es/2013/12/amor.html). Hi ha tota una sèrie d’exercicis que podem trobar, en anglès, a les webs www.self-compassion.org o  www.PositivityResonance.com .

Seguirem el camí de l’autocompassió.