Les cinc vies cap a la violència

Com arribem a la violència? Com bones persones poden arribar a cometre actes horribles? Hi ha alguna forma de protegir-nos dels nostres propis dimonis? Aquestes són les preguntes que planen sobre l’anàlisi que fa Pinker del que ens empeny cap a la violència. I, també, apunta que les respostes, basades en el coneixement de la nostra naturalesa, poden conduir-nos cap a la superació dels nostres impulsos més foscos.

Pinker es basa en diferents camps de coneixement per tal d’entendre les cinc categories bàsiques de violència: violència pràctica, violència per a la dominació, violència per venjança, sadisme i violència ideològica.

La violència pràctica es perpetra per tal d’aconseguir un objectiu concret. És una categoria per exclusió, per absència de qualsevol factor inhibitori com la compassió o la preocupació moral; vendria a ser el camí més curt per tal d’aconseguir una cosa.  La presa o l’objectiu no són objecte d’odi, sinó que són valorats i preuats. És la violència dels psicòpates, que són entre l’1 i el 3 % de la població masculina i constitueixen entre el 20 i el 30% dels criminals violents i cometen la meitat dels delictes més greus. Per altra banda, es dóna en moltes ocasions per excés de confiança, present principalment en molts homes,  ja que pot fer que aquests s’animin a agredir minimitzant els efectes negatius de la seva conducta.

La violència per a la dominació ve definida per l’impuls d’imposar-se als rivals. Es dóna, bàsicament, entre homes. Les tàctiques competitives femenines són menys “físiques”, com seria el cas del xafardeig i l’ostracisme. La violència per a la dominació té tendència a esclatar en grups petits com les bandes o els llocs de feina aïllats, ja que en aquests casos la posició en el grup determina la totalitat del valor social de la persona. Si aquestes pertanyen a grups diferents i poden entrar i sortir d’ells, és més probable que en trobin un on es sentin valorades i no es sentin amb la necessitat de respondre agressivament a un insult o un acte de menyspreu. La reconciliació després d’una disputa es dóna quan hi ha una percepció d’interessos comuns entre els dos contrincants (com seria el cas de tenir parentiu o d’estar lligats per objectius compartits). A més, l’instint  de dominació es desferma també quan el nostre grup de referència entra en competència amb un altre grup: volem que el nostre guanyi, que domini a l’altre. Aquesta modalitat grupal de dominació s’anomena “tribalisme” i es pot considerar oposada a l’humanisme, el feminisme, els drets universals, el progressisme polític i les qüestions igualitàries i pacifistes.

La violència per venjança consisteix en tornar el mal que ens han fet amb la mateixa moneda. És la causa d’entre el 10 i el 20 % dels homicidis de tot el planeta. Quan es dirigeix a grups és un dels motius més comuns d’atacs terroristes, represàlies contra atacs terroristes i guerres. Les persones tenim moltes fantasies agressives i, gairebé totes, són fantasies de venjança. La venjança es materialitza quan s’inhabilita l’empatia. Tanmateix, i a pesar de la seva mala premsa, la venjança té una funció dissuasòria (veure l’entrada sobre la cara obscura del perdó), ja que impedeix que una bona persona sigui objecte d’explotació i, per tant, juntament amb el perdó i el penediment, fa falta perquè la cooperació sigui possible. Els problemes amb la venjança, i la freqüència amb què apareix, tenen a veure, una altra vegada, amb el biaix “de benefici propi” que fa que sempre vegem les nostres accions com a justificades i els danys rebuts com a excessius. Tanmateix, la justícia administrada per un govern considerat legítim fa que es reprimeixin els impulsos cap a la venjança. També reprimim aquests impulsos en cas que l’ofensor sigui parent o amic, en cas que la relació amb el perpetrador sigui massa important com per perdre-la i en cas que l’ofensor s’hagi tornat inofensiu i demani disculpes.

El sadisme, és a dir, el plaer de fer mal, és el quart tipus de violència. Una de les seves manifestacions és la tortura i pot aparèixer en cinc circumstàncies. En primer lloc, podria donar-se la violència instrumental, agredir per obtenir una cosa concreta, i després “desmadrar-se” arribant a la tortura en si. En segon lloc pot donar-se com a resultat d’un intent de càstig criminal i religiós. En tercer lloc, en moments de descontrol pot estar causada pel pur desig d’entretenir-se. En quart lloc, hi trobaríem els saquejos de soldats i milicians, una vegada que han superat la por inicial, un fenomen conegut com a “fugir cap endavant”. En darrer lloc, hi trobaríem els assassins en sèrie i els psicòpates que torturen per plaer sexual. En la història de la tortura, aquesta darrera circumstància és la que ha ocasionat menys víctimes i és la menys freqüent. La veritat és que ens incomoda pensar que els humans “normals” puguem  arribar a fruir del patiment dels altres; però la realitat és que amb els motius adequats (fascinació, dominació, venjança o sexualitat) i la supressió de certes limitacions (empatia, tabú cultural, aversió al mal causat) podríem arribar al sadisme. La psicopatia és una desactivació permanent de les inhibicions contra el sadisme. Tanmateix, la majoria de psicòpates no són sàdics. El sadisme és un “gust” adquirit, després d’un procés de superació del malestar de les experiències inicials i la preponderància de sensacions de tranquil·litat, vigor i poder. El sadisme és una llavor que portem a dintre, però que necessita unes condicions molt especials per tal de florir.

Finalment, en el context dels grups humans hi trobem la violència ideològica, és a dir, el procés pel qual uns “creients” articulen una sèrie de motius i recluten altres persones per tal de destruir algú o alguna cosa. És un tipus especial de violència instrumental, ja que, en aquest cas, la meta és la consecució d’un suposat “bé comú”. Però, la pregunta en aquest cas, segons Pinker, és “com una ideologia tòxica pot propagar-se des d’un petit nombre de fanàtics narcisistes a una població?” La resposta la podem trobar en cert aspectes de les dinàmiques de grup: una d’elles és la “polarització”, el fenomen pel qual, quan discutim amb gent que té opinions semblants a les nostres, aquestes es tornen més semblants i més extremes. L’altra és el “pensament de grup”,  la tendència de la gent a dir al líder el que suposadament vol sentir. Una altra, és la tendència a comportar-se en funció dels paràmetres que marca el grup, fins i tot quan són cruels o irresponsables, el que dóna lloc a la conformitat i l’obediència. Així, les persones poden arribar a recolzar una pràctica o una opinió que deploren perquè pensen, equivocadament, que tots els altres hi estan a favor i, fins i tot, com a mesura preventiva, poden arribar a castigar als que no segueixen la norma, per tal de caure bé al grup i de no ser castigats ells mateixos. I, per no sentir-se malament poden autoenganyar-se qualificant les seves accions com a provocades, justificades, involuntàries o intranscendents. En aquests casos, es pot desconnectar la pròpia moralitat gràcies a mecanismes com l’eufemisme (reformular el dany amb paraules que el fan semblar menys immoral), el gradualisme (anar fent cada vegada més barbaritats, de forma progressiva), la difusió de la responsabilitat (sentir que “només s’obeeixen ordres”), el distanciament (no veure directament el patiment fa que sigui més probable exercir la violència), denigrar a la víctima (deshumanitzar o demonitzar a la persona que pateix la violència) o la comparació avantatjada (pensar que altres persones fan coses molt pitjors).

La ideologia no té cura. Estem preparats per generar-la. Però sí que podem protegir-nos de les ideologies tòxiques si mantenim una societat oberta en la que les persones i les idees puguin moure’s lliurement i ningú sigui castigat pel fet de manifestar les seves opinions.

Ara comencem a conèixer-nos tal i com som. Saber que en el nostre cervell hi podem trobar les llavors de la violència ens dóna el coratge d’habilitar sistemes que facin més difícil el seu floriment. Saber que en el nostre cervell hi podem trobar les llavors de la pau, també possibilita treballar per aconseguir que els conflictes, que són inevitables, es puguin resoldre amb el mínim de violència. El nostre benestar emocional i com a societat està en les nostres mans.