Millors relacions gràcies a l'escriptura

He de recomanar la lectura del llibre de Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson, “El cerebro del niño”, a qualsevol persona interessada en el món de les relacions personals, i no només als pares i educadors. Siegel és un antic conegut d’aquest bloc (vegeu les entrades del terme "mindfulness") i un dels artífexs de la popularitat de l’atenció plena o mindfulness. Afirma que podem entendre l’experiència humana com la interacció de tres elements: el cervell, la ment i les relacions. I, en cada un d’aquests elements, hi trobem les emocions com a sistemes d’organització.

Les emocions organitzen les nostres reaccions i, per tant, les nostres respostes. En l’espai compartit de les relacions, les emocions ens assenyalen a on estan els altres respecte del que està passant i ens informen sobre la nostra pròpia posició. Ésser conscients de les emocions, i de com aquestes entren en ressonància amb els pensaments i generen accions, és una de les eines més potents a l’hora d’educar i de tenir relacions satisfactòries.

Les emocions són respostes complexes que parteixen de la percepció d’una situació i de la valència afectiva (positiva o negativa) que aquesta té per nosaltres i del significat què li assignem. En la tristesa veiem la situació com una pèrdua i l’emoció ens empeny a demanar ajuda o a intentar recuperar-nos. En la ràbia considerem, de manera inconscient, la presència d’un obstacle, d’un element contrari als nostres objectius, i ens empeny a apropar-nos i a lluitar contra aquest. En la por ens sentim insegurs, amenaçats i intentem allunyar-nos de la situació o ens quedem immòbils esperant que s’acabi.

En les relacions, una mateixa situació pot veure’s de diferents maneres per les persones implicades i, per tant, tenir diferents emocions que marquen diferents tendències d’acció. Es tractaria, doncs, de poder connectar amb l’altra persona a pesar de tenir diferents reaccions emocionals. Però, per això, primer hauríem de ser conscients de les nostres pròpies emocions, i de com ens condicionen, per tal de poder reaccionar amb sensibilitat a les emocions dels altres.

Quan els pares ofereixen experiències repetides i previsibles en les que se n’adonen de les emocions i necessitats dels fills i reaccionen amb sensibilitat, els nens progressen en tots els plànols: el social, l’emocional, el físic i, inclús, l’acadèmic. Aquest és el missatge que envia Siegel i la seva col·laboradora des del seu llibre. Per tal d’aconseguir això, el més important no és la quantitat de llibres llegits o com ens varen criar els nostres pares. El que els estudis indiquen que influeix més en la relació que tenim amb els nostres fills i, per tant, en el seu progrés, és fins a quin punt hem sabut donar sentit a les nostres experiències amb els nostres pares i, a partir d'això, la sensibilitat que podem mostrar amb els nostres fills.

Per això, la narració de la nostra vida, la història que ens contem a nosaltres mateixos per entendre qui som i com ens hi hem convertit, és un element crucial del nostre benestar en les relacions, ja que determina el que sentim respecte al nostre passat, la nostra manera d’entendre perquè les persones fan el que fan i la nostra consciència de com els fets que hem viscut han influït en el nostre desenvolupament. Necessitem una narració coherent de la nostra pròpia vida per tal de no quedar limitats a ser transmissors passius de les lliçons doloroses, o tal vegada frustrants, que ens hem vist obligats a viure.

El revisar la narració de la nostra vida ens permetrà fugir de la temptació d’exercir una paternitat oposada a la dels nostres pares. Inclús els adults que han experimentat infàncies no massa bones poden exercir la paternitat d’una manera eficaç i educar nens emocionalment sans, sempre que integrin la narració de forma que tingui sentit, en una direcció que suposi creixement i esperança.

Siegel mostra que quan donem sentit al nostre passat, podem aconseguir alliberar-nos del que, en cas contrari, podria ser una llossa transgeneracional de dolor i vinculació insegura. Podem aconseguir transmetre un patrimoni d’amor i afecte als nostres fills. De fet, només podem obrir-nos al dolor i al malestar dels altres  quan hem perdut la por a experimentar determinades emocions negatives.

Aquesta torna ser una demostració de la potència de les tècniques d’escriptura expressiva (vegeu l'entrada del 27 d'octubre de 2012) per tal d’aconseguir el benestar emocional, sempre a través de la integració de les nostres emocions i de retrobar un sentit al que ens ha anat passant i al que, a partir d’un moment determinat, volem que passi.

Quina és la narració de la teva vida?