Superació personal, creativitat i èxit

La creativitat es dóna quan la intel·ligència es diverteix

El món de la psicologia està ple d’estudis sobre les profecies autocomplides: pensar que podem aconseguir una cosa fa que lluitem fins que, finalment, l’aconseguim. I a l’inrevés: pensar que som incapaços de tenir èxit en una determinada activitat fa que, inconscientment, trobem la forma de no intentar-ho i, evidentment, de no aconseguir-ho. 

El problema és que, per evitar que això darrer passi, hem decidit fomentar el que s’anomena “autoestima positiva”, a través d’afirmacions sobre les capacitats dels més petits: “ets molt intel·ligent!”, “ho fas molt bé!”, “ets fantàstic!”. Aquesta estratègia, però, pel fet d’estar centrada en les capacitats, condueix a que els nens, curiosament, no vulguin exposar-se a perdre, a fracassar. I considerar els errors com a negatius porta a evitar reptes i a no veure que l’èxit depèn de l’aprenentatge i, aquest, per la seva banda, de la pràctica i de l’ús de la informació valuosa que ens donen els errors.

Aquesta és una de les tesis d’una especialista en educació: Carol Dweck. Com també proposa José Antonio Marina, aquesta autora reivindica el paper de la pràctica i de l’assumpció de reptes per aconseguir l’excel·lència. I ens recorden que, per estar disposats a arriscar-nos, hem de veure la tasca en funció del procés, no del resultat, i ens hem de centrar en les estratègies que anem utilitzant per tal de solucionar el problema que volem resoldre.

Les persones creatives, tal i com les presenta  Jonah Lehrer en el seu llibre sobre creativitat, no cerquen mantenir la seva autoestima o el seu estatus: el que volen és aprendre a resoldre el problema que tenen sobre la taula de la manera més elegant possible. No es donen per vençuts i, encara després d’haver aconseguit èxit i coneixement, segueixen buscant formes noves d’encarar problemes antics. A vegades ho fan de forma obsessiva. Altres amb una curiositat sense límits, sense deixar de sentir-se com a nens exploradors. Però, com podem superar els nostres límits i la nostra por al fracàs?

Llegint l’assaig de Joshua Foer “Los desafios de la memoria” vaig trobar part de la resposta. Foer va decidir exercitar la memòria i presentar-se a campionats on s’havia d’enfrontar amb proves com les de memoritzar llistats de dígits, cartes, cares, noms i les seves dades personals, i un poema. Això només era possible amb un entrenament diari i aprenent a aplicar una sèrie de tècniques de visualització i codificació. Durant un any va treballar cada dia i, al final, va aconseguir guanyar el campionat d’Estats Units.

Foer va recórrer a experts i a estudiosos de la memòria. Entre ells hi havia Ericsson, el psicòleg que, per primera vegada, va puntualitzar que per a convertir-se en experts fan falta unes 10.000 hores de pràctica. Ericsson cita les aportacions de Fitts i Posner sobre les 3 fases en l’adquisició de noves destreses: 

• “l’etapa cognitiva”, a on, gràcies al control conscient, anem descobrint estratègies noves per tal de fer millor la tasca;
• “l’etapa associativa”, a on anem cometent menys errors; i, finalment, 
• “l’etapa autònoma”, en la que passem a fer-la de forma automàtica. Ericsson ha observat que els experts i les persones amb molt èxit de qualsevol camp fugen d’aquesta tercera etapa i intenten, forçant errors o practicant conscientment allò que no dominen, quedar-se, en part, en la primera fase, la cognitiva.

No ens hem d’enganyar: fer això no resulta fàcil. El cervell té una tendència natural a passar per aquestes fases i automatitzar qualsevol tasca, una vegada que ja no cometem massa errors. Però l’experiència de Foer ens demostra que ho podem fer, podem superar aquest estancament i convertir-nos en experts. Això sí, hem de perdre la por als errors, les hem de veure, de fet, com els millors aliats per tal de mantenir-nos en “l’etapa cognitiva”, en la fase en què continuem buscant noves estratègies de millora. 

Aquesta actitud és la que descriu Lehrer en els creatius de Pixar, per exemple: veuen les sessions de crítica del material que van produint com una gran oportunitat de no relaxar-se i de trobar noves solucions a partir dels errors.

La superació dels nostres límits personals és una font de realització i, per tant, de benestar emocional. Sentir-nos competents no vol dir deixar de cometre errors; vol dir seguir lluitant per millorar, trobant nous camins, superant les nostres pròpies barreres. 

Bon procés!