El nivell de
benestar personal canvia durant la vida. Explica David Brooks en el seu llibre
“El animal social” que, en el cas dels matrimonis, mostra la forma d’una U, amb
moments millors al principi de la relació, una baixada considerable durant
l’adolescència dels fills i una pujada espectacular en la maduresa, que es
manté després. Per edats, i a nivell individual, les etapes millors són els
vints i els seixanta. Curiosament, l’etapa de majors èxits professionals no
coincideix amb cap pic en el nivell de benestar.
També hi ha una
altra dada que crida l’atenció: les persones més preocupades per qüestions
materials tenen uns nivells de felicitat inferiors, sempre. El benestar
personal està relacionat, per damunt de tot, amb activitats que impliquen a
altres persones: com més sociable es considera una activitat, més felicitat
genera. I, a més, com més profundes són les relacions que manté una persona,
majors nivells de benestar i de felicitat manifesta.
Definitivament, som
una espècie social, una espècie que ha aconseguit sobreviure gràcies a les
relacions entre individus, una espècie que neix immadura i que només gràcies a
la nostra capacitat per aprendre i ensenyar als altres pot superar els reptes
de la vida. Som l’espècie social per antonomàsia. Som l’espècie que educa als
seus fills. I, per educar, com diu el proverbi, fa falta una tribu.
L’evolució ha
primat la nostra sociabilitat. Hem transcendit els nostres propis límits gràcies
a la cultura. I la cultura és el fet social més remarcable de la nostra història
com a espècie. La cultura és la nostra memòria externa. No és possible un
desenvolupament sà sense socialització. Som el que som gràcies al contacte amb
els altres. Arribem al món i entrem a formar part d’una visió determinada del
món, d’una cultura, d’una comunitat, d’una família, d’una generació. El nostre
món ve de molt abans de nosaltres néixer i seguirà després, en la memòria dels nostres fills, en la seva manera de fer i de resoldre els reptes de la vida.
El meu pare, durant
el temps que va passar a l’hospital, i que va convertir-se en el tram final de
la seva vida, feia balanç del que havia viscut. Estava satisfet del seu
trajecte: li havia agradat la seva feina, havia superat moments difícils i
circumstàncies adverses. Havia tingut una bona vida. Només lamentava una cosa:
el fet de no haver estat conscient abans de que el fonamental són sempre les
relacions. Havia lluitat molt per coses que, des dels seus més de vuitanta
anys, ara semblaven poc importants. El que marca la diferència en el benestar
són, després de tot, les relacions, deia.
I les relacions
necessiten que en tinguem cura. Necessiten nodrir-se de significats compartits,
necessiten generar llenguatges comuns, depenen de crear sensacions de fluïdesa
comunicativa. Les relacions necessiten espais compartits que sempre,
evidentment, generaran conflictes. Però aquests, per la seva banda, permetran
aprofundir en el coneixement de l’altra persona i, gràcies a això, la relació
viurà un cicle virtuós d’expansió.
El benestar
personal passa per fer-nos càrrec de la realitat. I la realitat és que som
socials, necessitem relacions i que aquestes siguin profundes. Necessitem, en paraules del meu pare, expressar. I l'expressió mateixa només té sentit pel fet que omple l'espai que ens separa dels altres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada